Sento per ràdio com entrevisten una noia catalana resident als Estats Units a qui la documentació per poder votar li ha arribat fora de termini. Molts altres catalans residents a l'estranger es troben en una situació semblant. Curiosament, no he sentit queixar-se del mateix a cap militar destacat a l'altra punta de món al qual no li hagin arribat les paperetes a temps. Perquè, ¿bé deuen tenir dret a vot les forces armades, oi? O és que potser ja no queden soldats catalans en les files de l'exèrcit espanyol o és que, en aquesta institució, la paperassa viatja a la velocitat dels míssils? Sigui com sigui, en la seva sentència, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya tampoc no sembla haver tingut en compte aquells malalts de la covid que es troben confinats en un box d'hospital o passant la quarantena, reclosos a casa. I encara diuen que la decisió l'han presa perquè la gent vol votar. I quan hi ha gent que vol i no pot, què fa el tribunal? Mentrestant, res no ens impedeix comportar-nos com a ciutadans solidaris i fraternals, que vol dir posar el nostre vot a disposició dels que malauradament no podran exercir el seu dret a vot. En el benentès, esclar, que no tinguem el vot decidit o que pertanyem al grup dels tant me fum. En totes les eleccions deu haver-hi mil motius per abstenir-se i mil motius més per votar per compte de col·lectius exclosos o abstencionistes forçats. Si de debò ens sentim demòcrates, una bona manera d'evidenciar-ho és cedir la nostra mà a la mà que no té accés al vot. Llevat, potser, de quan algú ens demani de votar aquelles opcions polítiques a qui ja els està bé que els que no poden votar, no votin. Raó de més aleshores perquè tu, que havies pensat abstenir-te, prenguis la decisió d'anar a votar, tot sabent a qui no votar.
