A Catalunya, del pollastre rostit sempre n'hem dit pollastre a l'ast. Però ara, per mor de l'espanyolització galopant -provocada, sobretot per l'etiquetatge dels supermercats-, ja en diem «pollastre rostit» ( i a vegades «asado»).

Durant el confinament, en haver-hi els restaurants tancats, van créixer exponencialment els restaurants que portaven el menjar a casa o les botigues de menjar per emportar o portar a casa, entre elles algunes rostisseries que fan galtes, costella de porc i, sobretot, pollastre a l'ast.

El pollastre a l'ast, resistent del franquisme, és l'antiga aroma dels diumenges dels catalans. En efecte, un resistent, perquè ni els més sòrdids i venjatius temps del franquisme es va perdre la denominació de «Pollo al ast», un monstre lingüístic que encara resisteix. Però el franquisme va guanyar, lingüísticament, amb l'emigració espanyola, i ara hi ha cases, a Catalunya, que fan servir l'expressió «pollo asado», tot i que venen pollastre a l'ast. Evidentment, no és el mateix: no solament perquè «asado» és un terme molt genèric (pot ser al forn), sinó perquè la denominació «a l'ast» és altament icònica, fins al punt que ha arribat a influir entre els hispanoparlants.

Ignasi Miró Argelada (Lleida, 1924) va ser un emprenedor que l'any 1957 va inventar el rostidor múltiple de pollastres per fer pollastres a l'ast, que ha lluït a totes les rostisseries del país. Aquests rostidors, de diversos models -incloent-hi els coberts de vidre refractari corbat- es comercialitzen sota la marca Eurast, establerta a Sant Celoni. Aquests establiments, afortunadament, encara són populars, fins i tot a les zones més turístiques de la costa, ja que el pollastre a l'ast és una carn de gust universal. El pollastre a l'ast, a part del procediment natural i ancestral de cocció -el foc directe, si bé ara posat al dia, amb el gas com a font de calor-, té pocs additaments: sal, pebre negre, alguna herba, a vegades alguna salsitxa com a farciment, ja que n'hi ha versions locals.

Cal dir que el pollastre abans era un aliment propi de la gent rica, com podem veure a l'obra del novel·lista Narcís Oller, on hi apareix ben reflectida la cuina burgesa.

L'ast és una vareta de ferro en la qual s'enforquillen carns o aviram (i antigament també peix) per coure damunt de les brases (o amb gas) donant-li un moviment de rotació. Procediment històric, ja comentat per Francesc Eiximenis al segle XIV. En la cuina aristocràtica medieval i renaixentista era el procediment rei, tal com explico al meu llibre La cuina medieval i renaixentista. Moros, jueus i cristians. A l'ast -que ja era l'expressió emprada- s'hi feien tota classe d'aliments: pollastre, gallines, xais, porcell o porcelles, cabrits, capons, conills, ànecs i fins i tot peixos. Fins al segle XIX va ser una peça insubstituïble, també a les cases de pagès senyorials, que tenien fins i tot asts mecànics.