El que serà nou President de la Generalitat si PSC, Ciutadans, ECP, PP i Vox sumen 68 diputats intenta aparèixer en campanya com el garant de l'estabilitat política i de la prosperitat econòmica, front als que, segons ell, han estat jugant amb «las cosas de comer» (textual).

És innegable que el model productiu i econòmic català pateix greus disfuncions: atur molt elevat (especialment el juvenil), sector públic infra-finançat, desindustrialització, dependència del turisme, pèrdua de seus empresarials, desequilibri territorial, infraestructures (sobretot ferroviàries) deficients... la llista és coneguda. Les causes de tots aquests problemes són diverses i complexes, tenen a veure amb la naturalesa mateixa del capitalisme però també amb el marc jurídic i polític. De fet, aquests problemes crònics i estructurals són el tret diferencial de l'economia espanyola i, molt especialment, de les regions i nacions perifèriques amb l'excepció relativa (però significativa) de les dues comunitats de forals.

La memòria, la personal i la col·lectiva, és enganyosa i ens podria semblar que la Catalunya anterior al Procés, la d'abans de 2012, era un oasis d'abundància i prosperitat. Res més lluny de la realitat. Estàvem instal·lats en una crisi duríssima, de dimensions mundials però especialment virulenta a l'estat espanyol, teníem (i seguim tenint) un servei de Rodalies de pena, l'atur (també en èpoques de bonança!) encapçalava rànquings europeus, portàvem 30 anys de crisi industrial i Madrid xuclava professionals i activitat gràcies al factor capitalitat i a la inversió pública finançada amb el dèficit fiscal dels Països Catalans. Que l'Espanya centralista i megacefàlica és un problema ho sap tothom i es demostra setmana sí setmana també. En plena campanya, per exemple, hem sabut que un nou AVE deixa Elx més a prop de Madrid que de València i que els fons New Generation es decidiran de forma unilateral i centralitzada a la capital del regne. La promesa que ha fet l'ex-ministre de sanitat de portar el Senat a Barcelona és, a més d'una broma de mal gust, el reconeixement tàcit del problema de fons.

El creixement de l'independentisme i el Procés no són la causa de les dificultats del país, en tot cas, conseqüència. Dit això, és legítim pensar que la inestabilitat política dels darrers 10 anys ha tingut algun impacte en les decisions empresarials. De fet, si enlloc de negar-se a negociar un referèndum i d'enviar policia, monarquia i judicatura a impedir-lo, els governs espanyols, el d'abans i el d'ara, haguessin apostat per una solució dialogada, democràtica i valenta, segur que això hagués generat molta més tranquil·litat, previsibilitat i garanties jurídiques, així com expectatives engrescadores, a les empreses del país, grans i petites.