Fa onze mesos, quan ens van tancar a casa per reial decret, tot venia de nou i les decisions es prenien sobre la marxa. Per això, a l'hora d'obrir una mica la mà, les autoritats van tirar pel dret i van dir: «Un quilòmetre a la rodona», que per a alguns era un quilòmetre de flors, violes i romaní, i per a d'altres un quilòmetre d'asfalt i ciment. Després van dir: «El municipi», que a la gent de Navarcles se li acabava de seguida mentre que a Sant Mateu de Bages podien caminar-hi tot el dia sense repetir sender. Més endavant el límit va ser la comarca, i els de Sant Feliu Sasserra podien «baixar» a Manresa però no els de Calders, perquè són del Moianès. Ni el mapa de municipis ni el de comarques es van elaborar pensant en confinaments per epidèmia. De fet, els termes municipals obeeixen a una lògica històrica sovint barallada amb la lògica funcional dels temps presents, i les comarques han estat dibuixades barrejant el sentiment de pertinença, l'orgull de campanar i la la planta dels partits judicials. Tot això se sabia la primavera passada, però no tenien temps de crear unes unitats territorials noves i cartesianes per aplicar els diferents graus de limitació de la mobilitat. No tenien temps llavors, però després n'han tingut de sobres, i sabien que no era una feina debades perquè que tots els experts del món mundial anunciaven que la pandèmia ens obsequiaria amb una temporada de tardor-hivern de la ma de les baixes temperatures i la tornada de vacances. Per tant, una nova tongada de confinaments era possible i fons i tot probable. Ho sabien, però no van aprofitar la treva de l'estiu per arremangar-se i crear un mapa lògic i equitatiu d'àrees successives de restricció. Van sonar les alarmes, es van disparar els índexs i les ràtios de contagis, i ens van tornar a confinar, primer als municipis antics i desproporcionats i ara a les comarques desiguals en extensió, densitat i serveis. Fa un any que van darrera dels capricis del virus i no hi ha manera que el vegin a venir.