Diumenge s'han de constituir 9.139 meses electorals, i per a cadascuna s'han triat nou persones per sorteig: un president, dos vocals i sis suplents. En total, una llista de 82.251 noms, que dividits entre els electors sortejables dóna una probabilitat sobre 52 de formar-ne part. Des del 1977 fins ara s'han celebrat a Catalunya 51 votacions amb sorteig. Si la probabilitat que et toqui és d'una sobre 52, i s'han fet 51 sortejos, ja li hauria d'haver tocat al 98% de la població sortejable. Llavors, com s'explica què algunes persones hagin estat convocades diverses vegades, i altres cap? És que no t'esborren de la llista quan ja has complert? Es veu que no, o que la immunitat té molt poca durada.
Quan estava empadronat al barri antic de Manresa em va tocar la rifa dues vegades, una com a suplent i una com a president. Algú m'ha comentat que el fet de posseir un títol universitari funcionava com un imant en aquell districte i aquells anys. Presidir la mesa d'unes eleccions europees va ser francament avorrit, perquè l'afluència era mínima. Si vas despatxant votants el temps passa més de pressa, però si entra una persona cada dos minuts, les hores es fan eternes. Encara més si la mesa està sola en una habitació petita i no la pots fer petar amb altres condemnats. Els primers anys de democràcia hi havia un munt d'interventors dels partits que animaven la jornada als col·legis electorals; ara amb prou feines algun apoderat treu el cap als més importants.
L'avantatge que et designin membre titular d'una mesa és què ja saps el que et toca; no et neguiteja cap incògnita sobre les activitats de la jornada. Vas tranquil, i no com la vegada que vaig ser suplent, una circumstància plena d'incertesa, ja que fins el dia de la sentència a quarts de nou del matí no saps si el titular es presentarà al col·legi i podràs tornar a casa, o si fallarà i t'hi hauràs de quedar. Per als suplents, aquest és un diumenge amb un gran «depèn» a l'agenda, i així no hi ha manera de fer plans.
