El futbol és un terreny de joc que, per la seva popularitat, dona lloc tot sovint a metàfores comparatives per explicar altres àmbits de la vida. I en un tema tan present en el temps com és el de la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya de diumenge que ve, recórrer novament a aquesta fórmula em ve just a la mida, malgrat això em comporti ser titllat de poc original. Una campanya viscuda en unes circumstàncies tan anòmales m'ha fet veure que, certament, el desplegament polític davant una cita com aquesta és com l'actual futbol professional: s'hi ha introduït la tecnologia, però continua en gran mesura ancorat en el passat. Hi han posat VAR, però el joc encara té tics rupestres. En definitiva, se n'ha reformat l'embolcall però el contingut dona poc marge a la sorpresa. Empesos per una pandèmia que marca distàncies, els dissenyadors de campanyes han hagut de multiplicar esforços a través de nous canals que en les darreres comteses ja anaven guanyant terreny (xarxes socials, bàsicament) i agafar-se als formats que en aquest últim any ja han hagut d'adoptar molts altres àmbits socials, com ara videoconferències i actes presencials d'aforament limitat. Una campanya de contrastos perquè, malgrat tot, les noves eines conviuen amb clàssics que perduren des de les primeres eleccions democràtiques, que tenen la seva màxima expressió en els cartells a través dels quals els candidats ens busquen des de les altures dels fanals, interpel·lant-nos la majoria amb la mirada més franca i menys impostada que han pogut posar, damunt de lemes que funcionarien de la mateixa manera en aquesta campanya de la segona dècada del segle XXI com en les dels 80 del segle passat. Per acabar-ho d'adobar, les distàncies obligades han fet perdre la mica de frescor i espontaneïtat que generaven les campanyes en els candidats, ni que fos per posar de manifest la incomoditat que provocava en alguns haver de posar els peus al carrer i afrontar durant un parell de setmanes el tu a tu. Li preguntava a un conegut que participa en una d'aquestes campanyes si creia que encara tenien sentit, si no s'adreçaven només als convençuts. La seva resposta va ser reconèixer que no s'hi aposta tant pel convenciment del que aportar ser presents, com per la por del que pugui restar el fet de no ser-ho prou. «Que, quan surtin els resultats, no et quedi el dubte de no haver pogut fer més». Deu ser per aquest prisma que, com en el futbol actual, les forces que competeixen a la primera divisió política catalana fan més una campanya de contemporització i de contraposició al joc del rival, que no pas d'agafar la pilota i desplegar un estil propi. Diumenge en veurem el resultat tot i que crec que, en el que en surti, la campanya poc hi haurà tingut a dir.