TV3 va dedicar sis hores de programació a un debat d'una hora i mitja. Prepartit, partit i postpartit. S'entén que vulgui fer rendir una cita cabdal pel gran nombre d'indecisos, però malgrat el nivell dels professionals, es notava l'excés de farciment. I després el temps de joc pròpiament dit es va fer llarg a una part de l'audiència. Però hi ha una altra manera de multiplicar per quatre la durada d'un esdeveniment sense que decaigui l'interès: la dels partits televisats de futbol americà de la NFL. Diumenge passat es va jugar a Florida la final del campionat, la Super Bowl, que cada any rebenta les audiències; el temps de joc efectiu, per reglament, va ser de seixanta minuts, però el partit va durar tres hores i tres quarts; amb els prolegòmens, el xou musical del descans, i les celebracions, més de quatre hores de televisió.
El futbol americà és una disciplina d'esforços breus però intensos. Passen pocs segons entre que la pilota ovalada es posa en moviment i que la defensa envesteix el qui la porta. Els atacants disposen llavors de quaranta segons per respirar i rumiar la següent acció, i cada dos per tres hi ha aturades de diversos minuts. Les interrupcions són ideals perquè els espectadors mengin, beguin i xategin, i les cadenes de televisió les aprofiten per inserir anuncis, xerrameca de comentaristes i uns grafismes molt aconseguits. A la Super Bowl, a més a més, els organitzadors i la televisió pacten el nombre i durada de les pauses, segons les necessitats publicitàries.
TV3 podria haver fet quelcom semblant amb el debat. Intercanvis ràpids d'arguments i d'improperis, separats per pauses durant les quals, a banda dels anuncis, actuarien els caçadors de mentides, els tertulians habituals estriparien els candidats, alguns humoristes els ridiculitzarien i els actors del Polònia escenificarien un debat alternatiu, mentre s'actualitzava el marcador d'una enquesta telemàtica entre els espectadors per decidir quin candidat guanya el trofeu «patata bullida sense sal».
