Ara que ja s'han jugat totes les cartes, sembla clar que el resultat de les eleccions de diumenge vinent es decidirà en funció de l'abstenció (i dels indecisos, per cert, que són molts!). Hi ha un acord general a considerar que és molt probable que un contingent important d'electors es quedarà a casa seva, molts més que en els darrers comicis. Així, doncs, la decisió dels jutges de no endarrerir les eleccions a pesar de la pandèmia tindrà una incidència directa en la participació, i això és ben fàcil de comprendre. El que no sabem és si també es produirà l'abstenció afegida d'aquella part de l'electorat que tradicionalment no se sentia concernida per unes eleccions al Parlament de Catalunya. És aquell factor que en el passat havia fet possible repetides victòries de Jordi Pujol, unes victòries que no es repetien quan es tractava d'unes eleccions generals. Sigui com vulgui, queda clar que el més difícil d'endevinar és quina part de l'electorat es quedarà majoritàriament a casa, i la victòria de diumenge vinent dependrà absolutament d'aquesta incògnita irresoluble.

Això és així perquè la campanya electoral no ha alterat substancialment les perspectives que ja teníem al davant. Fa tota la sensació que els dos blocs en pugna a Catalunya, els independentistes i els unionistes, mantindran les seves posicions. De manera que la incògnita principal serà veure la correlació de forces a l'interior de cada bloc: si el PSC absorbeix o no una gran porció de l'electorat que votava Ciudadanos i si ERC aconsegueix de passar al davant, o no, de Junts x Catalunya. És clar que hi ha altres interrogants per aclarir, principalment el de si el PDeCat entra o no al Parlament o amb quina força irromprà Vox en unes eleccions catalanes. La resta (els escons d'En Comú Podem i els del PP) no sembla que hagi de donar gaire sorpreses.

La qüestió, com ha passat en els darrers anys, és qui estarà en condicions, després, d'obtenir prou suports per poder superar una investidura. A aquest detall sí que han dedicat força atenció els candidats, que s'han preguntat constantment si posaven o no línies vermelles a pactes considerats contra natura. En part, aquest interès s'explica perquè hi ha el precedent de l'Ajuntament de Barcelona, on Ada Colau va arribar a l'alcaldia comptant amb els vots de Manuel Valls, i també perquè hi ha la sospita de si els partits contraris a la independència podrien posar-se tots d'acord. De fet, s'han anat donant respostes als interrogants formulats, de manera que sembla que les línies vermelles existeixen, però la gent ja es malfia i no s'ho acaba de creure. Hi ha l'interrogant, finalment, del preu que un partit tan impredictible com la CUP exigirà en el cas que les forces independentistes aconseguissin de sumar els suports suficients.

Ep, i no oblidem la força màgica del famós 50%: sigui o no sigui amb l'ajuda de l'abstenció, hi ha l'expectativa interessant de comprovar si l'anomenat suflé sobiranista comença a baixar d'una vegada o bé es manté més fort que mai i arriba a superar la mítica barrera de la meitat dels electors. Veurem què diuen els ciutadans de Catalunya, però fora bo que allò que decideixin es fes amb la màxima participació possible...