Segurament, en el que més estan d'acord els variadíssims i multicolors votants catalans és en una queixa: no hi ha nivell. És un clam: la talla personal i intel·lectual dels polítics cada vegada és més baixa, i cada vegada abunden més els caps de llista que ho són perquè no hi havia ningú més. Si és així, tenim un problema molt greu. Perquè encara que el món cada vegada sigui més complex i ingovernable, encara que el poder estigui cada vegada més dispers, encara que els governs cada vegada tinguin menys eines decisives per pilotar els seus països, i encara que els dirigents catalans comandin una autonomia de pa sucat amb oli, el cert és que les decisions que es prenen a la Generalitat poden influir molt directament en les nostres vides. Aquests personatges que ens fan aixecar la cella i arrufar el nas quan els veiem a la tele encara tenen, malgrat tot, un enorme poder sobre nosaltres. Si deixem aquest poder en mans ineptes, ens ho hem de fer mirar.

En la primera línia política cada vegada hi ha més gent que no hauria d'haver passat de la tercera, i en les files de la política municipal hi abunden perfils que no superarien una selecció de personal per cobrir un càrrec mitjanet. És estrany? No gaire. Fa anys que considerem tots els polítics uns corruptes i els exigim que guanyin menys que els seus funcionaris; pretenem que suportin cada dia un huracà d'odi a les xarxes socials, que convisquin amb tones de brossa llançades a sobre seu no només des de les trinxeres rivals sinó sovint des de les pròpies, que resolguin problemes que s'hauria de resoldre cadascú i que acceptin com a agraïment pels serveis prestats tota la vilesa de què som capaços els humans, que és infinita. Als independentistes, a més, de propina, hi ha qui els exigeix des de la comoditat del sofà que posin la seva llibertat a sobre la taula i tirin els daus. En aquestes condicions, no és estrany que fugi de la política gairebé tothom que tingui un pla millor.

Si seguim així, acabarem estant en mans d'egòlatres, masoquistes, narcisistes i inútils que no tinguin on caure morts. Gent que no tingui altra il·lusió que emmirallar-se a Facebook, ser algú al femer de Twitter i cobrar prou per anar tirant. No hi haurà ningú més. I els que realment hi perdrem serem els ciutadans, que haurem de triar entre Neró, Nosferatu, Forrest Gump i la tieta de Doraemon. Quan tinguem Dràcula de president i Homer Simpson d'alcalde, podrem dir, per fi, que la cultura ha deixat de fer nosa i el futur ja és aquí.