Hi ha coses que són tan importants per a tu que és impossible guardar-te-les. Et llueix tota la cara per la bona notícia o pel fet que t'acaba de succeir. Inevitablement tens ganes de compartir-la amb qui aprecies, coneixes o estimes.
El leprós demana a Jesús que el curi. I ell ho fa.
Curiosament diu que no ho expliqui a ningú. Segurament devia riure per dintre, sabent que no se'n podria estar. Pobres leprosos. Quin malviure.
Ara, per l'experiència que estem vivint, gairebé podem entendre com es devien sentir. Salvant les distàncies. És clar. Però és que també se'ns treuen els somriures, estem cansats, no veiem la fi... i no veiem els somriures dels amics.
Mentre esperem que això passi, el dia a dia continua. Demà ens toca anar a donar la nostra opinió respecte si s'ha gestionat bé o no tot això que ens passa. Si volem canviar o no la nostra idea de país des de l'última vegada que ens ho van preguntar, que no fa pas gaire temps, tot i que hagin passat moltes coses, i algunes de ben tristes també. Jo crec que els que ens estimem la nostra manera de fer i el nostre país, no voldrem que ningú ens el vulgui malmetre, malgrat els errors i les decepcions.
No deixem que la tristesa o el cansament ens superin, i sortim a donar la nostra opinió. Valuosíssima. Segur que mentre fem cua, algun somriure conegut sospitarem per sota la mascareta...
Més endavant, quan la pandèmia passi, haurem viscut una experiència, que en aquests moments encara no podem imaginar com l'explicarem. Cadascú segons com ho haurà viscut. Sempre ens quedarà aquell punt trist, de coses sentides properes o més allunyades, però per tots conegudes.
Això farà que no ens calguin gaires explicacions, la nostra cara, el nostre somriure i veure el dels altres serà suficient. Tots sabrem el perquè d'aquesta alegria tant de temps continguda, de cop reflectida en un somriure, de tota la cara i per a tothom! Que sigui aviat!
