Truca'm un dia i convida'm a fer un cafè. I si no hi ha bars oberts, doncs quedem igualment i caminem per allà on tu vulguis. Anem al camp i comprovem si els ametllers ja han florit i si a les feixes llaurades han nascut brots verds que fan dibuixos al terra i auguren prosperitat. Has vist els cels rogents, i la pluja i el sol, aquests dies? Pictòric. Va, truca'm. No m'enviïs un whats, ni un correu electrònic, ni em convidis a fer una videotrucada. No vull veure't en una pantalla com si fossis un personatge de ficció. Et necessito físicament. En volum. De veritat. I no vull deixar passar més temps, ni sumar més setmanes entre l'última trobada i la que confiem que ha de ser la ideal perquè no sabem quan trigarà a arribar. Tenim tantes coses pendents que n'he estripat la llista. El sopar de l'estiu a la terrassa, l'escapada que vam ajornar, els nostres aniversaris. Tot és passat. Res. Ja no hi és. I saps què? Enyoro el mar. Sovint somio que camino per la platja i que rodolo per la sorra. I m'embruto. I em sento lliure.

El que em passa és que em fa por no reconeixe't. Entén-me, ja sé com ets, però canviem més del que et penses. Ningú es fa gran de cop, però cada dia hi ha canvis subtils i, els teus, me'ls estic perdent. Els ulls, la boca, la pell, el somriure, l'olor. Tot es transforma de mica en mica. Potser el dia que quedem comprovarem que no som ben bé les mateixes. Ara, quan em trobo algú ja no faig el gest d'encaixar-li la mà. He canviat. M'han canviat. M'he acostumat a no fer res. Només un mig somriure d'amagat o un colze-colze quan el meu interlocutor és el primer que em convida a fer-ho. Abraçades, ben poques. Petons, cap. No sé si serà fàcil tornar a prémer el botó de l'ascensor sense córrer, de seguida, a netejar-me els dits. Potser som a les portes d'un renaixement col·lectiu, d'una manera nova de comunicar-nos. Potser la distància social ha vingut per quedar-se. S'haurà redimensionat per sempre i, a partir del Dia D, serà així. Gran. Immensa. Freda. Potser em sentiré tan còmoda entaforada en aquesta mena d'aurèola invisible que no faré cap esforç per sortir-ne. Em sembla impossible que hagués viatjat en un metro ple a vessar i que en la prehistòria de la telefonia hagués entrat en una cabina pública -s'higienitzaven mai?- hagués despenjat l'aparell i m'hagués posat a parlar, a riure i a estossegar sense cap mena de temor. Enyoro la inconsciència del risc i escric a les fosques, en una sala, una frase que he caçat al vol. Deia alguna cosa així com que, de vegades, una conversa és l'únic camí que tenim perquè flueixin les paraules, i amb elles nosaltres.