Arriba una nova jornada electoral i amb ella una cacofonia que ressona a tots els altaveus: «Voteu, voteu, voteu!». Ens diuen que és un deure moral i polític encara que no sigui una obligació legal. I no falta qui deixa anar l'argument definitiu: si no votes, després no et queixis quan les coses no funcionin. Es veu que només l'exercici del vot dona carta de ciutadania i renunciar-hi equival a renunciar als drets corresponents.

És així? Rotundament, no. Podem comprovar-ho en un text referencial a la majoria de les democràcies modernes: la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per les Nacions Unides l'any 1948. Examinem amb quines fórmules encapçala la proclamació de cada dret: «Tota persona té dret a la vida i a la llibertat». «Tothom té tots els drets i llibertats proclamats». En els articles que prohibeixen abusos, la paraula és «ningú»: «Ningú no serà sotmès a esclavitud». «Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament». Tothom, tota persona, i en el revers, ningú. La declaració no diu «totes les persones que hagin votat a les eleccions tenen dret a...». Ni tampoc «ningú que hagi votat no serà sotmès a...». El fet de quedar-nos a casa no ens inhabilita per queixar-nos quan els governants ho fan malament, perquè és com a éssers humans que tenim, tots, el dret a què ho facin bé.

En canvi sí que hi ha un dret que esdevé moralment limitat quan s'adopta l'actitud abstencionista: el dret a queixar-se del resultat electoral. La frase «com és possible que hagin guanyat aquests?» no hauria de ser pronunciada pels qui van tenir i no van aprofitar l'oportunitat de donar el vot a algú més encertat al seu parer.

La possible existència del deure de votar es pot argumentar des d'aquesta perspectiva: cal fer-ho si tenim una idea més o menys clara de la mena de governança que li convé a la nostra comunitat o, com a mínim, sospitem quina representaria un gran desastre. En aquests casos, posar-s'hi de perfil és insolidari.