Dimarts va fer un any que el Barça va guanyar la Supercopa espanyola de futbol en derrotar la Reial Societat per un marcador contundent: 10 a 1. Un resultat que va motivar unes inesperades i lamentables queixes de l'entrenador del conjunt basc, Gonzalo Arconada, que a la roda de premsa va preguntar en veu alta a la federació què li semblava aquella humiliació, i va criticar el Barça per jugar amb massa futbolistes estrangers (de fet, només en van actuar 3). El que Arconada deia no era que el seu equip havia de millorar sinó que el Barça havia de rebaixar el seu potencial. Increïble. Afortunadament, els clubs de futbol femení no li han fet cas i cada cop tenen més nivell. No és en va que la lliga espanyola té dret a portar tres equips a la propera edició de la Lliga de Campions gràcies als bons resultats obtinguts pel Barça i l'Atlètic de Madrid en les darreres temporades. L'únic camí és progressar, evolucionar, conquerir territoris fins aleshores inexplorats i augmentar el nivell tant com sigui possible. L'esport femení no necessita mirades curtes, sinó menjar-se el futur a queixalades. Com ho fa Stephanie Frappart, que va xiular la Supercopa d'Europa masculina entre el Chelsea i el Liverpool l'agost del 2019, i el darrer desembre va arbitrar el partit de la Lliga de Campions, també masculina, entre la Juventus i el Dinamo de Kíev. O com ho fa Sarah Thomas, que es va convertir fa dos diumenges en la primera àrbitre d'una Superbowl. Aquest és el camí. I no perquè l'objectiu de les dones hagi de ser dirigir els homes, sinó perquè elles ho poden fer tan bé o tan malament com ells. O més.
