Després d'unes eleccions atípiques, amb gent d'esquerres votant dretes, electors conservadors saltant als extrems, esglésies reconvertides en col·legis electorals, astronautes comptant paperetes i tres vencedors, però cap d'ells realment guanyador, sembla que no ha canviat res, però res queda igual.

En plena pandèmia, la societat, aquells que no es van quedar a casa per la covid o avorrits de tot plegat, es van decantar per les esquerres. PSC, ERC, CUP i Comuns controlaran el 60% de l'hemicicle -molt per sobre de la majoria absoluta- mentre que en l'anterior legislatura representaven només el 45%. A Catalunya, però, el tauler d'escacs té una doble dimensió, amb un eix identitat vs centralisme que també ha canviat els seus reis. A una banda, l'efecte Illa ha impulsat un PSC que no treia tants bons resultats des del 2003. Insuficients, però, per fer res. I costa imaginar-se l'exministre, que a Madrid es movia com un peix dins l'aigua, aguantant quatre anys fent de líder de l'oposició d'un Parlament de rodalies. De fet, la seva frase «el canvi ha arribat a Catalunya i és imparable» sembla més adient per a l'independentisme, que per primer cop ha superat el 50% al Parlament; també per a Pere Aragonès, que amb 38 anys va camí de convertir-se en el president més jove des de la restauració; i per a ERC, que pot recuperar la presidència 80 anys després.

La clau la té la CUP. De les poques coses que no han canviat. I ara és un pany de tres voltes. Rialles hi van haver pel paper de Dolors Sabater al debat de TV3 i serà ella i el seu partit qui decidiran si recolzen de nou el binomi ERC-JxCat o ens obliguen a tornar-nos a posar l'escafandre per anar a votar una altra vegada. La pregunta que plantejaran és clara: si hi ha govern independentista, quina finalitat se li voldrà donar? Aconseguir un escac i mat serà dificilíssim. I aquí és on tornarà a entrar en joc el PSC-PSOE, que farà coincidir amb el debat d'investidura, cap a final de març, la reforma del codi penal i l'atorgament dels indults als líders independentistes, fins ara posposats per no patir durant la campanya electoral.

Amb tot, el canvi més brusc és el de l'entrada de l'extrema dreta al Parlament. Tota porta d'emergència té una xifra gravada que indica el temps que aguantarà abans de cedir i deixar passar les flames. Era qüestió de temps que el foc la penetrés (si és que no ha estat sempre a dins, però amagat darrere unes altres sigles). I ja se sap que, una vegada un incendi entra en una estança, no hi ha torre ni alfil que salvi el desastre.