Ha estat una campanya trista, amb molt poques propostes de pes al marge de la cantarella recurrent de cada partit i, sincerament, els debats televisius han estat un autèntic pal. No sé per què no es poden fer en formats que passin per un número diguem assumible de candidats/es; per què tothom a la vegada? I els maleïts blocs ho fan tan rígid i avorrit... Aquestes eleccions han votat les persones molt polititzades o molt polaritzades i el resultat final és que el PSC recupera bona part dels vots que havia perdut en els darrers anys i, per tant, pren força com a «alternativa» als partits indepes. ERC pot recuperar la Presidència després de més de 80 anys; Ciutadans ha desaparegut del mapa (tot i que ningú ho diria, escoltant el que deien el mateix diumenge a la nit en la seva primera valoració). Vox entra al Parlament d'una forma contundent i m'agradaria equivocar-me, però molt em temo que han vingut per quedar-s'hi. L'ascens de l'extrema dreta sempre és la constatació del fracàs del propi sistema, de la política, dels moviments socials i valdria la pena que tots plegats en ho prenguéssim seriosament i evitéssim posades en escena simplistes i infantils al Parlament.
La situació que es perfila és, doncs, complexa i les primeres valoracions fetes pels candidats i candidates van deixar clar les dues grans opcions que es poden construir. D'una banda, un govern independentista entre els dos socis que fins ara no s'han entès en gairebé res, i la CUP fent-hi un suport des de la tanca. De l'altra, un tripartit. De passar, però, poden passar moltes coses, com que ERC i JUNTS madurin i facin tot allò que no han sabut fer des del 2017. Aquí la CUP pot ser un element facilitador, la vaselina necessària perquè la maquinària rodi sense excessiu dolor; o es pot convertir en la veu de l'impossible (em remeto als fets de l'aconseguit fins avui). L'escenari de l'acord dins del món independentista sembla el més raonable, però no descarto d'altres possibilitats, com, per exemple, que Junts es tornin més exigents que la pròpia CUP i que tirin tant de la corda que aboquin ERC als braços del PSC. D'aquesta manera, Junts tindria garantit el paper de principal força a l'oposició. ERC té una posició difícil i, la seva primera aposta és presidir la Generalitat amb Junts, però també hi vol a la Colau. L'argument d'ERC: un govern favorable a l'indult i a l'exercici de l'autodeterminació i aquí En Comú Podem tindrà contradiccions ja que, si bé és cert que no defensa la independència de Catalunya, sí que defensa el dret de Catalunya a decidir el seu futur. En definitiva, es força a reobrir un debat en el qual cada vegada que una organització política s'hi ha posat ha perdut roba pel camí. Això és el que busca ERC: debilitar la Colau a l'altra esquerra nacional. A més a més, no podem oblidar que dins d'ERC també sortiran veus defensant el tripartit i, de nou, en Comú Podem quedarà al mig dels discursos de socialistes i republicans. Escenari, doncs, complicat que ja era previsible que ho seria. Espero, per tant, que els partits polítics dialoguin, siguin transparents i pensin que cada esbatussada infructuosa, cada minut perdut, cada desafecció acumulada només és aire per a Vox. L'únic escenari que, ara per ara, no em vull imaginar és la repetició de les eleccions per la incapacitat dels i les nostres governants. O que estiguem més de 500 dies per fer un acord com a Bèlgica.
