Tot i que la majoria de lectors convindran amb mi que sentir-se jove no té edat i és sovint una actitud davant de la vida, em voldria referir ara i aquí a les persones que ja han deixat enrere la infantesa i l'adolescència i encaren els primers anys com a adults; és a dir, entre els 15 i els 30 anys, a grans trets. Naturalment, amb la millora de l'esperança de vida al darrer segle, aquests límits temporals s'allarguen i es relativitzen una mica.

En qualsevol cas, voldria comentar que observo que ens trobem davant d'unes generacions que no acaben d'empènyer i -per què no?- liderar la societat. Ja sabem que, tradicionalment, és la gent més gran qui ocupa els llocs de decisió i, en certa manera, de control de la societat. Però també la força i la puixança de les noves generacions ha de ser indispensable. Ara mateix ens trobem en un moment complex, amb una crisi econòmica i de model de societat. Els antics patrons s'estan esllanguint, però encara no han aparegut clarament els nous, de manera que no s'acaba de definir prou bé com serà l'esdevenidor. I, curiosament, són els que es troben més ben preparats per navegar en aquest nou món virtual i digital dins del qual ens trobem immersos. On la informació flueix amb rapidesa i cal ser molt intuïtius i àgils per prendre les decisions més oportunes

Lamentablement, aquest capitalisme decadent que ens toca viure no els ofereix l'oportunitat d'incorporar-se amb plenitud al món laboral. Prefereix mantenir-los vagarosos, desaprofitats i amb contractes temporals de baixa qualitat i barats; mil·lenistes, en definitiva. Per contra, les persones madures són «obligades» allargar la seva vida com a treballadors actuant alhora de fre per a la natural renovació generacional, tant en l'àmbit de l'emprenedoria i la innovació com del treball poc o molt estable.

També ha estat un col·lectiu estigmatitzat a vegades. Precisament, arran de les mesures -moltes d'elles arbitràries, absurdes i ineficients- dictades per fer front a la pandèmia coronavírica que patim, s'ha considerat que la seva natural mobilitat i les seves nombroses relacions personals eren un focus important de contagi. No hi ha pas estudis que ho corroborin; més aviat, al contrari. A la majoria de joves li ha costat viure els llargs i tediosos confinaments i si ho han pogut suportar, ha estat per la seva habilitat a l'hora d'establir relacions dins de les xarxes socials. Però en determinats àmbits d'opinió se'ls ha menyspreat innecessàriament.

Tot i així el seu dinamisme i la seva implicació social ens és necessària en tots els àmbits. Per això convé que, per una banda, ells mateixos s'empoderin i trenquin barreres. I, per altra part, que els qui ara es troben en determinats àmbits comencin a deixar pas. Precisament un dels espais on convé un relleu generacional important és en el de la política, que també té una ramificació destacable en diversos àmbits institucionals públics o privats. Josep Sala ho retrata molt bé al seu llibre Generació Tap. L'herència enverinada dels fills de la Transició, editat per Ara Llibres. Es tracta d'una obra que fa pensar i obre un debat inajornable.

Ens convé, doncs, que als centres de comandament i de decisió l'edat dels seus membres sigui àmplia i transversal. I els més joves no hi tinguin en cap cas un paper marginal. Cal un canvi amb urgència. Però que no sigui només de persones, sinó també i sobretot d'idees, naturalment!