En la fauna del comentarisme i el tertulianisme es detecta una creixent sobrepoblació dels espècimens Aracal i Hauriende, dues aus tan semblants que molts zoòlegs les consideren com una sola espècie. Es caracteritzen per dedicar grans esforços a explicar al pacient lector o a la respectable audiència els esdeveniments que consideren entre necessaris i indispensables (l'Aracal), o les actituds desitjables en els protagonistes de l'actualitat (l'Hauriende), a fi que el país aconsegueixi la prosperitat material i espiritual, la joiosa germanor, la bona entesa amb els veïns i, en resum, la felicitat perpètua. Com a pollastre veterà de l'aviram periodístic confesso sense gaire vergonya que m'incorporo amb freqüència a tals pràctiques, tot i saber que la contribució seria més profitosa si, en lloc de predicar una homilia sobre el que hauria de ser, dediques els esforços a explicar les coses que han passat i les que tenen més probabilitats de succeir, anticipades no pas amb il·lusió sinó amb lògica. Aquests dies, per exemple, abunden els qui interpreten els resultats electorals com una victòria del diàleg que apunta a grans acords transversals, i ho fan des del desig d'eliminar la que s'ha anomenat «la gran rasa» (per un àlbum d'Astèrix). Però les dades diuen que els intransigents (Junts més CUP) són majoria dins l'electorat independentista, i que l'ascens dels socialistes procedeix d'uns votants que el 2017 havien triat Ciutadans per plantar cara al sobiranisme. La lògica diu que si ERC i PSC pactessin, un dels dos partits, o tots dos, tindria gravíssims problemes interns. I la lògica també diu que tant Junts com ERC patirien grans pèrdues de poder, d'ingressos i d'ocupació laboral si abandonessin el Govern pel fet de no haver-se entès, de manera que faran el necessari per evitar-ho. ¿Com cal que actuïn i què hauria de passar? No m'ho preguntin. ¿Què pot ser que passi? Que s'entenguin ara i es barallin al cap de quatre dies, però tant puc encertar-la com equivocar-me.
