El PP se'n va del madrileny carrer Génova, com si la casa que habiten fos culpable de les seves desgràcies. Aquesta decisió d'un partit que se suposa modern i racional assumeix com a creïble el gènere cinematogràfic de les cases maleïdes, habitades per fantasmes i esperits turmentats, que compta amb obres tant notables com El resplandor de Kubrick, o la juganera Poltergeist, produïda per Spielberg, per citar-ne un parell de famoses. Potser hi havia un ignorat cementiri d'antics sacerdots celtibers en el terreny on es va construir l'edifici madrileny? Les nits electorals van destorbar el son etern d'algun druida malhumorat i venjatiu? Pel que es va sabent gràcies a les anotacions del metòdic Luis Bárcenas i les successives investigacions judicials, més aviat sembla que el formigó és innocent i els esperits hi van arribar de la ma dels polítics. Hi ha fantasmes buits, pura aparença, però altres són malignes i perillosos, inclinats a pervertir tothom que se'ls posi a l'abast. Dels murs emergien veus que xiulaven missatges subtils: que les donacions anònimes tenen sempre la seva recompensa, que un sobresou és un sou en un sobre, que una eme i un punt poden voler dir Manolo, Mario o Melquíades, o que tot problema es pot solucionar amb una mica de policia i una mica de patriotisme. Com en els relats de terror, la presència dels mals esperits ha anat creixent i creixent fins ocupar totes les dependències i arruïnar la vida dels residents; llavors Pablo Casado ha decidit canviar d'aires i traslladar l'organització sencera a un altre domicili, sense adonar-se que els fantasmes l'acompanyarien. Essent com és el PP un partit muy espanyol i mucho espanyol, hauria de conèixer Francisco de Quevedo i la seva Vida del buscón llamado don Pablos, al final de la qual el protagonista explica que va decidir «passar a Índies, a veure si, mudant terra i ambient, millorava la meva sort. I va empitjorar, perquè mai millora el seu estat qui muda només de lloc i no de vida i costums».