E?scrivint construïm miralls fets de paraules on ens busquem. També llegint, endinsant-nos en el territori dels somnis i de les emocions de l'autor o autora, cerquem qui som. I quan dic «qui som» no em refereixo només a la nostra existència individual, sinó també a les pulsions de l'ànima que, travessant els segles i les generacions, ens humanitzen. M'hi fa pensar el llibre La insuportable absència del bròquil, d'Eulàlia Armengol, un volum deliciós, que transmet intel·ligència, humanitat profunda, ironia, tendresa, empatia i un sentit admirable de la llengua, que mai no hi esdevé ni rígida ni distant; ben al contrari, és propera, autèntica -sense artificiositats engavanyadores- i generosa de recursos lèxics i fraseològics: pelacanyes, sorneguer, un dia tindrem un disgust, farem pel que trobarem,... Des del títol, que juga amb el de la famosa obra de Milan Kundera La insuportable lleugeresa del ser, Armengol ja ens deixa clar que s'allunya deliberadament de la severitat o la solemnitat de qui es proposa pontificar. Però que ningú no s'enganyi: no ens trobem davant d'un exercici superficial i encara menys frívol. Al llibre, s'hi tracten -això sí, sense que hi faltin ni l'humor ni l'autocrítica- aspectes essencials i de vegades dramàtics de la condició humana. I Eulàlia Armengol en parla des del gruix d'una dona que en coneix a fons tots els topants. Amb un to que en certs moments sembla propi de qui es riu del mort i del qui et vetlla, però que en altres fragments es torna més explícitament reflexiu, Armengol ens presenta una col·lecció excel·lent de relats breus com si fossin pinzellades, apunts d'històries que en alguns casos, com Notícies d'ultramar, podrien ser desenvolupades fins a adoptar el tractament literari d'una novel·la. Armengol ens demostra en aquest reguitzell de contes un talent admirable per concebre i retratar en poques pàgines personatges, majoritàriament femenins, ben definits i atractius i per capbussar-nos de ple en situacions i escenaris ben diferents, units per la mirada de l'autora, que a cops reconeixem en la veu narradora, tot i que en altres ocasions és el personatge protagonista qui porta el fil conductor del relat. Endinsant-nos en les pàgines del volum, tenim la sensació de recórrer una galeria, de desxifrar un mosaic on queden reflectides les dèries i les mancances de les figures femenines o masculines que, amb les seves contradiccions, hi van apareixent. Eulàlia Armengol se serveix de vegades de fets anecdòtics o rutinaris amb el propòsit de suscitar dins nostre una actitud més matisada a l'hora d'interpretar-los, constatant-hi les pells diverses i successives de la realitat. En un projecte literari on la dimensió psicològica és tan rellevant, la sort i el destí adquireixen un pes notable, però no pas com a factors ineludibles que cal acceptar amb resignació, perquè al capdavall una de les virtuts més notables d'aquesta obra és l'encert a l'hora de generar desenllaços desconcertants.
