Pedro Sánchez va dir al Congrés que la societat catalana «ha demandat i demana» un govern dels socialistes amb els Comuns. Home, no. Ignoro si el cap del Govern espanyol s'ha revisat últimament la vista, però el cert és que li costa distingir els números, ja que les dues formacions només sumen un trenta per cent dels diputats de la cambra, i el mateix percentatge de votants. Confondre aquestes xifres amb la demanda de la societat catalana suposa molta miopia. D'un terç a tot estirar. També caldria que demanés hora a l'otorrino, ja que el seu sistema auditiu ha percebut una «clamorosa» victòria de Salvador Illa. Home, tampoc. Que ha quedat primer, sí. Que ha tingut l'ajuda inesperada de Quim Torra en trencar amb el PDeCat, també. Però de clamor, no gaire, perquè un 23% dels vots conviden bàsicament a l'alegria de la militància, satisfeta d'abandonar l'infern dels darrers anys. La política tendeix a la sobreactuació i el president espanyol escenifica la seva per contribuir a l'objectiu de guanyar terreny a partir d'aquest resultat. Els 33 diputats no són un cim sinó el camp base i, com em deia un militant lúcid, «ara toca posar el Salvador Illa a trepitjar tot el país». Vestir l'ajustada victòria amb la hipèrbole de «clamorosa» resulta útil per començar el llarg recorregut amb l'esperit alegre i aprofitar les hores de bon temps per fer el màxim de camí. Per això el candidat insisteix a presentar-se a la investidura, malgrat les escasses possibilitats que li ho permetin, i inicia rondes de consultes telefòniques que només obtenen educades salutacions, al mateix temps que protagonitza espais publicitaris promovent l'afiliació. Per a un partit que s'havia situat en el 13% a les dues darreres autonòmiques, el 23% de diumenge suposa un notable alleujament, però queda lluny de la suficiència quan recordem que va treure quasi el doble a les generals del 2008; si pretén ni que sigui aproximar-s'hi s'entén que maldi per ocupar tant d'escenari com pugui.