Quan el procés es va obrir camí, el conjunt de catalans vam ser interpel·lats amb la maniquea pregunta de «a qui estimes més, al pare o a la mare». El PSC, l'organització que millor representa al país, va patir diversos esquinçaments; els uns van triar el pare, els altres la mare. La majoria vam contestar que no entraríem en aquesta discussió de bons i dolents. El resultat ha estat que des de llavors tots els altres ens han vist com adversaris, quan no enemics.
Diumenge, per distreure el cap, vaig pujar al Collbaix. Per les meves limitacions, fruit d'una malaltia, semblava una fita impossible, fins i tot temerària pel plugim, però vaig fer bandera. Vaig pujar pel costat més fàcil, pel camí del coll, que només deu tenir quatre o cinc graons grans. Vaig haver de fer virgueries per superar-los però, després de més d'un parell d'hores, vaig fer el cim. El saltiró que just fa mig metre per fer bandera, per a mi va ser més que el salt del Bob Beamon als Jocs de Mèxic 68.
Quan en Miquel Iceta es va fer càrrec del PSC es trobava davant d'un Collbaix gairebé impossible. El seu treball i la seva constància en preservar els principis fundacionals van permetre al PSC sobreviure a tots els atacs d'aquells que el volien fer desaparèixer. Va fer el cim, el PSC estava en condicions de fer bandera, però ell no la podia fer. La seva astúcia, aquesta real, el va portar a entregar el cap de cartell a en Salvador Illa. I sí, aquell partit que molts volien mort i enterrat, ha guanyat les eleccions al Parlament per tercer cop en vots, per primera vegada en escons.
Per baixar no se'm va ocórrer res millor que fer-ho pel camí del Solei. Al poc de començar em maleïa a mi mateix. Vaig anar més arrossegat que dret, però amb paciència vaig arribar al camí vell de Rajadell. En Salvador també ha triat el camí difícil, hauria pogut fer com C's i renunciar a la investidura. Ell es va comprometre que si guanyava s'hi sotmetria i ho farà. Catalunya necessita un canvi real, els ciutadans així ho han volgut. Se'n sortirà? Només ho pot impedir que hi hagi ràpidament un acord per fer govern que el deixi fora, o que un President del Parlament independentista retorci la democràcia i proposi a un altre que no ha guanyat.
Si passa el segon, tampoc ens hauria d'estranyar, hem viscut el procés electoral més brut de la democràcia, en què, per començar, van voler anul·lar les eleccions. Després, ja en campanya, semblava que ningú havia governat, ningú explicava l'acció de govern. Potser és que no hi havia res a explicar? Era un tots contra Illa. I al final, fruit del neguit, van fer servir la calúmnia en l'àmbit personal. Contra Illa val tot. El que ha passat en aquesta campanya ha estat molt greu. «Trumpisme» en estat pur i el més curiós, digne d'estudi, és que fins i tot el periodisme rigorós els va fer el joc.
Si passa el primer, ja ho coneixem, es repartiran les nòmines i després, esbroncada i més esbroncada, sense atendre les necessitats dels ciutadans. Fins que Waterloo digui prou, i tornem a votar.
