Un article de l'Aleix Camprubí en aquest diari ha posat al descobert una pràctica consistent a perpetrar tota mena d'estrafolles per poder cobrar (sense tenir-hi dret) les beques de menjador i de transport per als fills. Uns anònims denunciants parlen de famílies canviant l'empadronament a la seva segona residència o a una cabanya al bosc per poder justificar les ajudes. Ho il·lustren amb el cas d'uns que viuen al davant de l'escola però cobren dietes. Uns altres s'han divorciat només per poder-les demanar. A més, la majoria dels casos són persones amb ingressos mitjans o alts. Alguns són els propis professors. El fet de conèixer el reglament els dona avantatge per poder-lo saltar. Les puntes dels dits em cremen sobre les tecles mentre escric.

Aquesta colla de tramposos disposen de dues eines que els cobreixen. D'una banda hi ha el temor de represàlies de part dels aprofitats amb els que conviuen a la porta del centre cada dia, i, d'altra banda, l'absoluta laxitud dels responsables polítics. Membres d'una AMPA berguedana expressen (erròniament) el temor de les represàlies contra els seus fills si denuncien als que cobren irregularment cada mes. No denunciar és quasi sempre un acte de mandra, manca de valors o de valor. Ningú pot creure que uns alumnes podrien prendre mal si els seus pares tiben d'aquesta manta. La por, cadascú la porta com pot, però en aquesta situació sembla haver mutat en format d'excusa grupal.

L'anuència per part de la consellera comarcal d'Ensenyament ha quedat a la vista quan ha estat qüestionada pel periodista. El catàleg literal de les seves explicacions llisquen per un pendent paradoxal. Comença amb un «ningú s'ha queixat», seguit d'un «passa a tot arreu», per cloure amb un «no anirem casa per casa». I fuig d'estudi demanant la denúncia dels particulars en lloc d'encarregar-ho d'ofici, mentre afirma allò de «tothom es coneix»,per tancar el tema i entenent aquesta llei de silenci com el correcte.

Amb aquesta manera poc rigorosa de controlar els recursos de tots, alguns pares podran rebre aquests imports fins que els seus plançons acabin la carrera. Després, si un d'aquests vailets ha crescut en un ambient on robar és una pràctica vista en els seus progenitors, potser estarem creant un futur diputat o conseller fent el mateix però a l'engròs. S'inventarà excuses per cobrar primes per anar al seu escó tot i viure a prop. Després voldrà cobrar el 3% de l'obra pública adjudicada. I creurà que no és greu ni punible o que s'ho mereix.

Explicar irregularitats de forma documentada és una de les funcions més importants del periodisme. I encara més si el propi sistema no ho fa. En societats nòrdiques, la defensa dels béns comuns és un deure inserit a dins de cadascú. A Finlàndia, si el veí del davant cobra l'atur irregularment, serà posat al descobert pel company de replà. Sempre. Ni por, ni moralitat inversa ni sentiment de culpa. Altrament, es comença cisant 120 euros al mes i s'acaba amb un compte a Suïssa o amb uns contractes fraccionats a favor d'un amic.