L'ecriptora nord-americana Anne Fadiman -assagista, periodista, editora, professora- explicava que després de cinc anys de casada i de sis vivint amb el seu marit i ja amb un fill en comú, havien decidit ajuntar els llibres de la parella. Prometre's que s'estimarien en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia, no havia estat cap problema però haver de prometre el matrimoni de les seves biblioteques -i de llençar o regalar o guardar els exemplars repetits- hauria significat en aquell moment portar el casament a un «mortificant punt mort». La cerimònia d'aparellament, diu Fadiman, va durar una setmana i quan els seus llibres i els del seu marit es van convertir en els «nostres llibres», l'autora va decidir que, ara sí, ja estaven realment casats. S'entén: Per als qui els llibres són objectes sagrats amb una estreta vinculació emocional, unificar-los és un acte de sublim generositat que forçosament ha d'implicar renúncies. I disputes, si l'aparellament acaba en divorci... Que no és el cas de Fadiman, que jo sàpiga.

Les prestatgeries, llibreries o biblioteques que tenim a casa ens expliquen. Parlen per i de nosaltres. Diuen quins són els nostres interessos, què ens agrada, que ens obsessiona, perfilen mancances, debilitats i punts forts; mostren a primer cop d'ull si som endreçats (tots els volums arrenglerats) o si aglutinem de manera democràtica (un caos ordenat); si separem per fronteres temàtiques (un ordre concertat) o si ens entusiasma l'alfabet (un ordre universal). Expliquen com ens relacionem. Si som de compartir aquells llibres que ens han agradat -es veu ràpidament pel forat que hi ha a la lleixa o si un llibre ha ocupat el lloc buit que no li toca; o si pel contrari no deixem que ningú no s'hi acosti i molt menys decidim prestar-los (a saber si tornen i com tornen!). Expliquen què volem ensenyar de nosaltres. Si són biblioteques pensades per agradar al visitant, perquè l'amfitrió gaudeixi del plaer de saber que desperten admiració; o pensades per a una gelosa pràctica onanista lligada a un ´se-me'n-refot-el-que pensis-dels-meus llibres-i-per-tant-de-mi'.

Ensenyar els llibres és, també, mostrar una part íntima d'un mateix. Conec a qui no li agrada que li tafanegin la contraportada del llibre que llegeix: és com obrir sense permís els calaixos de la teva roba interior. I conec, també, qui folra amb paper de diari els llibres, no perquè no es facin malbé sinó perquè ningú no sàpiga què llegeix. A mi no m'importa. Jo ara rellegeixo capítols d'Ex Libris de Fadiman.