Fent servir les eines d'anàlisi sociològica, és impossible demostrar l'existència de dos únics blocs socials i polítics a Catalunya (independentistes i constitucionalistes) tal com els relats processista i espanyolista insisteix a fer-nos creure per poder sostenir les teves respectives teories de confrontació i exclusió mútua. Son ficcions creades per les bombolles mediàtiques d'un i altre bàndol però ni existeixen en la realitat social ni tampoc se'ls espera a curt termini. La manifestació més clara d'aquest fet, és el creixent nombre de partits que tenen representació en la cambra catalana.

El que existeix a Catalunya, com a tot arreu, és una societat creixentment fragmentada, en les que s'expressen interessos diversos i contraposats. Una bona part d'aquesta fragmentació té el seu origen en la situació de les persones respecte dels recursos col·lectius, es a dir segons la seva facilitat o dificultat d'accedir a aquests recursos (econòmics, culturals i de tot tipus), i dominar o no els mecanismes de la seva apropiació o acumulació. En altres paraules, l'element central d'aquesta partició continua sent les classes socials. No és, però, l'únic. Hi ha altres causes que mobilitzen amplis sector de la societat, com per exemple l'ecologia, el feminisme, la cultura, les religions, els nacionalismes.... Tenint això en compte, els presumptes dos únics blocs contraposats que divideixen Catalunya estan, a la pràctica, travessats per tota mena de divisions i contradiccions internes que s'han posat ben de manifest en les dificultats que ha tingut el presumpte bloc independentista per governar aquests darrers anys, des de que Artur Mas, l'any 2012, va decretar l'inici del procés de transició nacional.

Allò que farà fer un pas de gegant a aquest país no serà haver superat el 50% del vots independentistes, cosa que , si es calcula com cal, és mentida (una més!). El que ens farà avançar es el trencament de la política de blocs. Aquesta és la condició bàsica per formar un govern estable i productiu per la gran majoria d'aquest país. Només així es podran identificar les necessitats compartides per un sector ampli de la població. Així s'ha fet sempre en moments delicats de la història. Així es va fer a la transició. Amb renuncies i limitacions, però amb avenços per a la majoria.

El resultats electorals de diumenge passat indiquen que el procés ha deixat de ser el «monotema», el gran aglutinador de les posicions polítiques. Parafrasejant a la sociòloga Marina Subirats, la independència ja no es la única utopia disponible, si és que alguna vegada ho va ser. Cada dia més la utopia a conquerir per a molta gent, es molt més bàsica, apressant i peremptòria: recuperar la normalitat en tots els seus vessants (laboral, sanitari, econòmic, social...) . Aquest hauria de ser el nucli del projecte compartit. Recuperar la normalitat exigeix a tothom pactar els desacords per encarrilar la solució dels problemes pendents del passat, per reconstruir el present i per avançar en les reformes del futur.