Quan es van popularitzar els patinets elèctrics i en van començar acórrer per sobre de les voreres ja es va veure que la cosa no podia acabar bé. La imatge de ganàpies electrificats fent eslàlom a tota velocitat enmig dels vianants feia evident que calia una regulació que protegís els ciutadans que van a peu de ser fulminats per un xoc lateral o per un infart. En ciutats com Barcelona, on es permet a les bicicletes circular per les voreres amples i en horari nocturn, la protecció dels torturadíssims vianants encara resultava més urgent. I, efectivament, la regulació ha arribat.

Des del mes passat, els patinets han d'anar per la calçada. Punt. Els patinadors han de posar el seu cos indefens enmig dels cotxes i resar que algun déu vetlli per la seva pell indefensa. O sigui: qui no vulgui jugar-se el físic, que s'oblidi de patinets. ¿Això és una regulació? ¿Això és tot el que saben organitzar els experts i les autoritats?

En ciutats congestionades i obligades a combatre la contaminació, el patinet elèctric pot ser una alternativa magnífica per a la mobilitat individual, sobretot en llocs com Manresa, on l'orografia fa incòmode l'ús de la bicicleta. Però el patinet, on no hi ha carril bici, que a Manresa és enlloc, només és segur si pot anar per la vorera. I, per tal que pugui conviure amb els vianants, el que cal fer és, simplement, limitar-ne la velocitat. Una regulació intel·ligent, socialment útil i menys autoritària hauria consistit a establir clarament dues categories de patinets i obligar els fabricants a diferenciar-les ben visiblement: una per fer cabrioles en espais lliures, i una altra capaç de circular com a màxim (per exemple) a deu quilòmetres per hora, més o menys com si fos una persona fent fúting a un bon ritme. Si no prohibim córrer, tampoc no hauríem de prohibir passar per la vorera en patinet a deu per hora. D'aquesta manera, es podria treure rendiment col·lectiu a un estri que és ideal per fer més ràpids i còmodes els desplaçaments llargs a peu, és fàcil de combinar amb el transport públic, es pot portar a tot arreu i té un cost ecològic mínim. En comptes d'això, han enviat els patinadors a suïcidar-se. Bravo. És una política que lliga molt bé amb les creixents dificultats que s'està posant a les motos i als scooters, única alternativa real als cotxes en ciutats mitjanes i grans, i també és molt coherent amb el manteniment d'autobusos enormes i obsolets com la majoria dels de Manresa, que són txernòbils amb rodes. Després es queixaran que hi ha massa cotxes, i en culparan els conductors.