No fa ni una setmana de les eleccions catalanes i ja se n'ha parlat tant, que poca cosa s'hi pot afegir. En tot cas, la síntesi és que, una vegada més, l'independentisme ha guanyat i ha aconseguit una majoria més alta que mai. I que per primera vegada ha superat el 51% dels vots. I això, malgrat els esforços polítics, mediàtics i judicials dedicats a impedir-ho per mitjà de l'operació Illa, que ha fracassat, tal com l'any 2017 va fracassar l'operació Arrimadas. Amb un detall afegit: en aquell moment Ciutadans va aconseguir 36 diputats i ara el PSC només n'ha obtingut 33. Algun mitjà de comunicació ha volgut aigualir la victòria remarcant que l'independentisme ha rebaixat 641.000 vots respecte del 2017, sense esmentar, però, que l'unionisme n'ha perdut més de 764.000. O sigui que no som allà on érem sinó que estem millor, més animats i més decidits a seguir defensant el dret a l'autodeterminació que democràticament es va conquerir l'1 d'octubre del 2017.
I ara què? Guanyar sovint és més fàcil que organitzar-se per treure profit real de la victòria. Però això és el que precisament s'ha de fer ara. Tothom sap que no serà senzill però que és absolutament imprescindible. La unitat de l'independentisme sempre ha estat una aspiració àmplia, tot i que assolida només a mitges. Però en aquest moment no en podem prescindir. ERC, Junts i CUP s'han d'entendre. Mantenint la identitat de cada grup però amb un acord ben clar respecte dels objectius bàsics del nou govern i de l'estratègia per aconseguir-los. Perquè el país ja ha respost adequadament. Un cop més no ha fallat i s'ha mobilitzat en un moment gens fàcil. Però ara Catalunya té al davant uns reptes especialment urgents que cal encarar inevitablement. Després d'haver votat s'ha d'avançar amb unitat en el camí de la independència, és clar. I també superar la pandèmia que aviat farà un any que dura, així com refer econòmicament el país. I més encara: anar endavant en progrés social, en la igualtat, en la lluita contra l'escalfament global i el canvi climàtic, etc. Hi haurà prou empenta i valentia per prendre les decisions adequades? Sense unitat segur que no.
I mentrestant què fa l'Estat? Enfangat per la cúpula judicial, el mateix Pedro Sánchez reconeix que l'empresonament de Pablo Hasél perjudica el prestigi d'Espanya. Evidentment. Com també el perjudica que hi hagi presos polítics i exiliats catalans. Però Pedro Sánchez ho ha volgut així. Perquè ell mateix ha seguit la línia marcada per Mariano Rajoy de repressió de l'independentisme. Perquè no ha complert la paraula que va donar de suprimir la llei mordassa. Perquè no ha empès ni l'indult que podria haver gestionat, i encara menys l'amnistia dels presos del procés. Perquè no vol admetre l'exercici democràtic del dret a l'autodeterminació, etc. D'aquesta manera el prestigi d'Espanya s'ensorrarà cada dia més. I la caiguda serà màxima quan les condemnes del procés català arribin a la consideració dels tribunals europeus. Diumenge vam votar i vam aconseguir més bons resultats que mai. I l'Estat encara no ha après la lliçó.
