Amb l'independentisme creuant la seva última frontera amb més del 50% dels vots, el guanyador de les eleccions a Catalunya, és a dir, el que pot governar, no és el que aconsegueix més vots sinó el que aconsegueix més escons dins del sobiranisme. Per això, el president no serà Salvador Illa sinó Pere Aragonès. La qüestió central, doncs, és per què s'ha invertit el poder en l'únic bloc amb possibilitats de governar i per què JxCat perd davant ERC i li cedeix per primera vegada tota la iniciativa política.

El miratge de l'aritmètica sembla proporcionar una primera explicació: els 77.000 vots del PDECat haurien pogut donar la victòria a JxCat. Això ha donat peu a teories exprés que culpen la formació d'Artur Mas de la derrota de Puigdemont, però si recapitulem una mica, veurem que la realitat, com sempre, és molt més complexa. Perquè l'origen de la fatal escissió és de fa menys de sis mesos, quan Quim Torra i Puigdemont van decidir fulminar la consellera Chacón i culminar així l'expulsió del PDECat. És a dir, va ser una decisió de JxCat, ideada des de Waterloo, i no una conspiració exterior, que a més va obligar a prendre partit una figura rellevant com Artur Mas, a qui (paradoxes de la vida) assenyalen ara els que fins fa res li retien homenatge.

Però és que, a més, el rellevant de l'expulsió del PDECat del Govern és que va ser ideològica, perquè recordem que llavors es tractava no només d'assegurar el poder sinó de mantenir la puresa independentista, i Puigdemont creia que Chacón, Mas i companyia eren massa tebis i pactistes.

És a dir, la gent que ha votat el PDECat ho ha fet conscient de votar una formació amb una estratègia oposada a la de JxCat, que per iniciativa pròpia s'ha anat allunyant del centre del tauler, l'únic lloc en política, com ha demostrat ERC, des d'on es pacta i, en conseqüència, es governa. No, no ha sigut el PDECat el que ha impedit la victòria de JxCat. Ha sigut el mateix JxCat, guiat per una estratègia fallida de Puigdemont. A cadascú el seu.