Travesso la boira que m'entela la vista i que m'obliga a caminar, insegura, entre núvols expulsats del cel que encoixinen el terra. Ho esborren tot excepte la capçada, llunyana, d'un grapat d'arbres. Aquesta mena de fumera blanca posa a prova la meva confiança, la de llançar-me enrere sabent que hi haurà prou braços per aguantar-me, per no deixar-me caure i fer-me miques. El camí plaent que imaginàvem és una pista impossible de cotxes de joguina Hot Wheels. Aquesta setmana s'ha mort Joan Margarit i els poemes que va escriure han tornat a prendre vida. Jo en recupero la biografia Per tenir casa cal guanyar la guerra sobre la seva infància, adolescència i primera joventut que va publicar el 2018, i en què explica que l'única sort que van tenir els que van néixer en plena Guerra Civil, com ell, és que mai coneixerien un país més trist i llòbrec que aquell on van obrir els ulls. Llegeixo un paràgraf que vaig subratllar en què explica el seu primer dia d'escola. «D'aquí uns mesos aprendré a llegir, però haver après a expressar paraules o frases a partir d'uns signes no seran importants per a mi. L'important és que acabo de conèixer l'hostilitat dels altres. I aquesta hostilitat quedarà lligada a l'escola». I continua explicant com l'octubre del 1984 el secretari de l'Ajuntament de Sanaüja, el municipi on va néixer, va calar foc a l'edifici i en va destruir tots els arxius per sempre. «Ja no quedarà constància escrita del meu naixement, ja que tampoc ningú no em va inscriure a l'església (el capellà ja havia fugit). El foc no ha deixat ni rastre del meu nom».

Encara no és de dia, però busco la claror, vull viure bonic. I et miro perquè necessito que em miris. Perquè aquesta intempèrie vital només la superarem si ens sentim intangiblement vinculats amb algú, amb alguna cosa. Guardo cadascuna de les mostres de bondat que detecto. El somriure del veí a l'escala, una salutació amable. Amplio les reserves del rebost amb melodies i paraules que m'emocionen. Llibertat. Llum. Mar. Pare. Mare. Fill. Paisatge. Aire. Riures. Pell. Àvia. Sol. Amiga. També records que m'acompanyen, atacs de nostàlgia irracionals que es fan presents quan el color d'un cotxe em recorda el jersei que vaig comprar a bon preu en un viatge improvisat sense pensar que seria el jersei de la meva vida, el que vaig portar cada dia en aquell hivern en què no vaig sentir fred, el que llueixo a la foto que més m'agrada. Les vegades que he intentat repetir-la per mirar-la -mirar-me- i reconeixe'm.

I ara em sento com un patinador, preparada amb la protecció i el casc reglamentaris, amb la certesa que no he de tenir por.