Encara no ha començat el dia i els pelegrins ja es passegen per la rue de la Citadelle. Són passos maldestres en la foscor. Caminen en ziga-zaga, recolzen els bastons en les finestres i treuen el cap per les portes grans de les cases, que encara estan tancades. Molts van pensar que el primer cafè de la jornada el prendrien abans d'emprendre la marxa, però la foscor del cel els llança a una realitat diferent: encara falten hores perquè obrin els comerços. Els pelegrins, abans que surti el sol, han de sortir de la ciutat.

Sant Joan de Peu de Port és un lloc d'inicis. L'origen de moltes històries que culminen, nou-cents quilòmetres després, a la plaça de l'Obradoiro de Santiago de Compostel·la. Els pelegrins ho saben, però desconeixen la textura del futur. Molts no arribaran a veure la plaça. Són massa dies i el cos humà va deixar d'estar fet per al camí i la vida en ruta. Les primeres etapes són les més decisives. El cos sospita que l'esforç que arribarà serà gran, però encara no pot calibrar-lo. Els músculs estan entumits després de la primera nit de son lleuger. Els pelegrins escalfen en la rue de la Citadelle. Recolzen les mans a les parets de pedra i estiren les cames. Alguns mengen fruita comprada el dia anterior. Hi ha tanta emoció com por. Fora de la ciutat hi ha un bosc i la geografia s'alça de manera vertiginosa.

La primera etapa conclou a Roncesvalls, a l'altre costat dels Pirineus. El pelegrí es troba en el costat oposat i sap que el transcurs del dia serà dur. Cal pujar fins a dos mil metres pel mateix pas pel qual Napoleó va portar les seves tropes per estendre el seu imperi. Aquesta dada no serveix per a les cames, però sí per a la vanitat. Els rostres comencen a ser coneguts. Cadascun conserva una història que explicarà sota la mística del camí. Sant Joan de Peu de Port posa les cartes sobre la taula. A pesar que el final és incert, tots comparteixen el mateix origen.

L'església de Notre Dame du Bout du Pont veu tots els dies, quan es fa fosc, arribar els viatgers. Just al cap del pont vell que salva la Nive de Béhérovie s'alça un temple humil i gòtic, al qual se l'acusen les restauracions posteriors. En la façana principal resisteix un pòrtic a mig construir. La ciutat sembla haver improvisat un escenari medieval abans que l'envaeixin els autobusos provinents de Pamplona. Aquests viatgers, que descendeixen per la vall i que entren per la rue d'Espagne, un carrer llarg i fet de pedra, acudeixen a les oficines de pelegrins per a acreditar-se. A l'endemà al matí deixaran les seves formes de viatgers i en tindran prou amb un bastó i unes sabatilles gastades. Es convertiran en pelegrins i aprendran a conviure amb el dolor i el silenci, perquè la majoria dels homes que es troben en la ruta són deutors de les paraules.

1.000 habitants

La ciutat que acull la primera etapa del camí de Sant Jaume és una vila d'uns mil habitants. Però la seva minsa dada demogràfica no li impedeix vestir-se amb restes d'elegància. Els carrers depenen de la pedra. És el material del qual estan fetes les cases, les teulades, les esglésies i l'ajuntament. Però també el paviment dels carrers i els ponts que ennobleixen el riu, que travessen la ciutat amb agitació nerviosa.

El dia anterior, els pelegrins van fer a penes un passeig pels carrers principals. Al nord, la rue de France corre paral·lel a la muralla, que avui serveix de mur de contenció per a la carretera cap a Baiona. Hi ha restaurants que serveixen carn de boví i vins excel·lents. El pelegrí sol abandonar-se a un últim plaer culinari abans de l'inici de la caminada. Els habitants de Sant Joan Peu de Port ho saben i per això obren les portes dels comerços i inunden l'aire d'aromes de carn a la llenya. Difícil resistir-se al pecat abans de purificar el cos.

El segle XII, Aimeric de Picaud, un monjo benedictí, va recórrer els carrers del poble i va resar uns minuts davant de l'església de Notre Dame du Bout du Pont abans d'emprendre la marxa. A ell se li atribueix el Codex Calixtinus, un manuscrit que recull les etapes del camí de Sant Jaume. El monjo va establir tretze etapes de recorregut per a gairebé nou-cents quilòmetres, la qual cosa fa dubtar de la veracitat de l'home a l'hora de recórrer la sendera fins a la tomba de l'apòstol. Caminés o no, Sant Joan de Peu de Port es va establir com l'origen del camí més universal de tots, el que connectava els homes en una mateixa via amb un destí compartit, vinguessin d'on vinguessin.

Miro els rostres dels pelegrins que acaben d'exercitar els seus músculs abans de partir. El cel encara està fosc i no sembla que el dia hagi de començar mai. El primer pelegrí s'atreveix a iniciar la marxa. En la foscor sonen els bastons colpejant el terra. Produeixen un ritme de rellotge. Atrapats per les ombres, els pelegrins deixen enrere Sant Joan de Peu de Port. No serà una ciutat més del camí perquè ningú oblida l'origen, per molts finals que pugui oferir la ruta.