Per haver suspès tots els actes trobo que els governs, en plural, han muntat un carnestoltes que els ha quedat d'allò més descontrolat. No han deixat passar ni quaranta-vuit hores de la jornada electoral, aquella de la qual n'han sortit setanta-quatre parlamentaris independentistes que costen de veure, per començar a treure's les màscares en un delirant dimarts de carnaval: Fiscals i jutges al ritme desenfrenat de la tercermundista llei mordassa, la música de la revocació del tercer grau als presos polítics i la reobertura de la causa contra el president Torra tornant a sonar, la ultradreta en estat etílic al so de proclames antisemites i neonazis que han trasbalsat l'opinió internacional... un dimarts de bacanal que ni el mateix Federico Fellini, amb les disfresses surrealistes del seu Casanova, hauria pogut superar.
Tot això amb els cossos de seguretat desfilant per les ciutats de l'Estat a coreografia de porra com si no hi hagués un demà, i la nostra policia desplegant un aquelarre de coerció, directe als ulls dels manifestants. Amb aquest pròleg pervers, el dimecres de cendra la rua de la llibertat d'expressió oblidava el toc de queda per quedar-se als carrers i acabar, com indica el seu nom, incinerant el descans de polítics endormiscats en el núvol de taules de diàlegs celestials, lluny de les necessitats terrenals, més preocupats per uns contenidors que de contenir alguns faltats de cervell, malalts d'estomacar a ritme «vivace» o «allegro col·lega ma non troppo», segons la comparsa sigui estelada o del club de les neurones rapades.
Als que han oblidat d'on venen, acomodats en la «Dolce vita» cap on van, la festa se'ls ha escapat de les mans. El més bèstia és que reines i reis d'aquest carnestoltes, coronats de progressisme, encara no capten que la violència no és només per l'empresonament d'en Pablo Hasél; ve de massa emprenyada acumulada per confiar en esquerres maquillades, que, entre altres coses, haurien de fer neteja de senyors molt fatxes però només mostren al·lèrgia a organitzar la festa de la democràcia, exercint el dret d'admissió a la repressió, la monarquia, o el més atrotinat del règim del setanta-vuit. Els joves estan fent la seva feina reclamant les promeses oblidades, els sopars de duro que ja no s'empassen i tanta llibertat encausada comença a cansar. Per cert, a les ploroses associacions dels familiars de contenidors socarrimats, algú els hauria de recordar que aquest mobiliari urbà sacrificat no és més car que una nit de disbauxa en el ressort de l'emèrit; una de les moltes perversions extralimitades d'aquesta «democràcia exemplar» que ens té ben cremats. Encara que ens ho mirem amb ulls manresans i siguem el 21 de febrer, costa de veure la llum que, per miracle diví, no ens ho afinarà.
