Primera setmana calenta després del recompte electoral. A girar full, com pretenia l'exministre, no s'hi han encantat gaire: no rotund a la moció d'ERC per celebrar un referèndum pactat. Allò de la reconciliació (sona a li-qui-da-sió, oi?) també n'han passat via a practicar-la: «facin s'ho mirar», li va etzibar el president espanyol a la portaveu de Junts, comparant-los amb els ultres de Vox. Posats a dir bajanades i fer comparacions sobre qui és més extremista, xenòfob i incitador a l'odi en l'escenari polític espanyol, ara només faltaria que algú advertís Pedro Sánchez que «s'ha de fer mirar» això de la noia-icona del feixisme espanyol que s'ha declarat «fascista y socialista», sense especificar de quina federació. Tenint en compte que Sánchez cobeja captar els votants que li van fugir cap a Cs (i que ara han decidit tornar a la cleda o apuntar-se als d'Abascal), ves que a l'hora de repassar declaracions gens edificants algú no li tiri en cara el que pugui arribar a dir un dia algun socialista d'aquests rars, intentant superar el verb i la intencionalitat discursiva del modèlic Alfonso Guerra, o dels deixebles Fenández Varas, García Page, Javier Lamban, Rodríguez Ibarra o José Bono, per no haver de citar l'X que abonava els GAL.
Per acabar d'escalfar l'ambient postelectoral, l'empresonament del raper Hasél ha evidenciat el descontentament d'amplis sectors socials amb el govern més progressista de la història, malgrat el soroll mediàtic dels aldarulls hagi volgut dissimular els dèficits que arrossega aquesta Espanya que, diuen, és «uno de los estados de dere-cho más avanzados del mundo». De passada, la desvergonyida petició fiscal d'anul·lació del tercer grau als presos polítics, a les poques hores del recompte de vots, també s'ha interpretat com un element més que evidencia que a Madrid no han paït bé els resultats electorals. Una altra cosa és saber si a Catalunya se n'està fent una digestió plàcida.
De fet, amb tantes urgències com té el país i la confiança que el nou Govern començaria a resoldre problemes, és comprensible el malestar de la població que no acaba d'entendre tant marejar la perdiu dels partits independentistes a l'hora de pactar. Talment sembla que aquell delit per superar el 50% dels vots els ha passat de cop i no tinguin gaire entusiasme a clavar-li queixalada, ara que hi ha sobre la taula la vianda del 51%. Dijous a la nit no puc saber si continuarà pansint-se al plat quan llegiu això, o si ja l'hauran posada al congelador a l'espera... de no sé pas què. Perquè, quin era l'objectiu final? Hi havia res previst per al dia que el 51% dels catalans votessin per la independència? Tants camins hi ha? Tan clar com se sap que ho tenen a Madrid...
