Quan som petits frisem per arribar a adults i fer les coses que a ells els són permeses i a nosaltres prohibides. No tenim ni idea del preu que n'han de pagar en forma d'obligacions i de renúncies. L'adolescència és aquella etapa intermèdia de la vida en què aspectes de l'esperit infantil perviuen dins d'un cos plenament format; alguns estudiosos diuen que actualment s'allarga fins els vint-i-cinc anys. Ossos, músculs i hormones de persona acabada, autoestima per desafiar l'autoritat, però negació dels deures i les limitacions associades al procés de fer-se gran. Una part (sortosament menor) de la gent que va sortir al carrer la setmana passada, en les manifestacions que van desembocar en greus aldarulls, destrosses, ferits i detencions, viu en aquesta síndrome adolescent. Són prou forts per negar l'autoritat però incapaços d'assumir tant la necessitat de regles com la responsabilitat per les conseqüències de les pròpies decisions. Una manifestació adulta, com les que es repeteixen cada any per la Diada, l'organitza una associació coneguda amb uns caps visibles, es comunica a l'Ajuntament i a Interior, es discuteix amb ells la manera de causar el menor destorb a la resta de ciutadans i -important!- es dota d'un servei d'ordre, un nodrit grup de voluntaris encarregats de garantir que tot marxi segons el previst. No hem vist res de tot això els vespres de la setmana passada i, en conseqüència, ningú no es fa responsable de les derivades. Potser ens convé preguntar-nos a quin dels dos patrons responen els polítics que aquests dies s'han de posar d'acord per formar Govern. ¿Es comporten tots ells com adults responsables o bé n'hi ha d'ancorats en la irresponsabilitat adolescent, refractaris a acceptar les renúncies i les obligacions pròpies del mandat de governar amb sentit comú i en benefici del comú? ¿Entenen que la realitat és complexa i decebedora, o tanquen els ulls ben fort en l'esperança que quan els tornin a obrir les coses seran tal i com les han imaginat?