La constitució del 1812, dita La Pepa en haver estat aprovada el dia de Sant Josep per les Corts de Cadis, afirma que «ser justos i benèfics» és una de les «obligacions de tots els espanyols». Aquelles Corts es van reunir en plena ocupació napoleònica i feien compatible la lluita contra el francès amb acceptar-ne la influència ideològica de caire liberal. Després va tornar Ferran VII i amb ell, l'absolutisme, però la consideració dels espanyols com a «justos i benèfics» va passar a la història de les legislacions curioses. Bona gent per mandat legal: una bella fantasia il·lustrada, que va projectar la seva llum sobre les generacions posteriors i va arribar fins els redactors de la constitució espanyola del 1978, alguns preceptes de la qual no s'entenen si no és des d'un cert optimisme antropològic. És el cas dels articles sobre la renovació d'organismes com el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional, que han excedit de llarg els seus mandats davant les dificultats de les Corts per designar els nous membres. Els constituents van donar per fet que els diputats serien justos i benèfics i no tindrien gaires dificultats per lligar amplis acords sobre els nomenaments; per això, i per impedir que cada canvi de govern suposés un daltabaix, van imposar majories qualificades per renovar aquelles institucions. Durant les llargues dècades del bipartidisme el mecanisme va funcionar, i fins i tot es donava espai a minories com els partits perifèrics i l'esquerra postcomunista, però aquells temps són història i ara vivim l'era dels vetos i els cordons sanitaris, derivats de la pugna pel lideratge a l'interior tant de la dreta com de l'esquerra (i a Catalunya, a dins de l'independentisme i de l'unionisme). En realitat, del 1978 ençà els negociadors no han estat mai ni justos ni benèfics, sinó partidistes i aprofitats, però ho dissimulaven força bé perquè el consens tenia bona fama; ara que té més requesta la intransigència, s'hi apliquen amb entusiasme i cada concessió els sembla un queixal arrencat.
