Més enllà de l'interessantíssim debat moral sobre la violència; més enllà de les anàlisis sociològiques de pa sucat amb oli sobre les motivacions profundes dels participants en els aldarulls; més enllà de la idealització que l'esquerra i la dreta fan de conceptes com revolta i ordre; més enllà de totes aquestes apassionants discussions, m'agradaria posar el focus sobre un aspecte força més pragmàtic: la utilitat, del foc, les llambordes voladores i les corredisses esquivant foam. Serveixen per a alguna cosa? Són útils a la causa que en principi les motiva? I la resposta, em temo, és que sí.
Només cal repassar la premsa internacional de la darrera setmana per trobar llargs articles sobre el cas Pablo Hasél il·lustrats pràcticament sempre amb impactants imatges de carrers cremant, manifestants llençant objectes i policies atonyinant. La violència retratada ven, situa conflictes en l'imaginari col·lectiu i fa pressió política. Ho sap tothom. Per això Hasél i Valtonic tenen l'indult més a prop gràcies a l'enrenou de la setmana passada.
Val a dir, no obstant, que uns aldarulls més o menys vistosos no sempre aconsegueixin que el poder cedeixi. Cal que es donin algunes circumstàncies complementàries: que allò que es demani sigui una qüestió relativament menor, és a dir, que no posi en qüestió els pilars del règim o sistema, que sigui una reivindicació àmpliament entesa i compartida i que la correlació de forces a nivell macro sigui també favorable. Dit d'una altra manera, a base de containers cremats no tot és possible. No han aconseguit canviar la política econòmica de Macron les armilles grogues (malgrat la dotzena de morts!), no se n'han sortit a Honk Kong i tampoc aconseguiríem aquí la independència acumulant Urquinaones.
I que siguin útils no vol dir que no tinguin inconvenients ni que siguin necessàriament legítims. Els aldarulls tenen un cost gens menyspreable en forma de multes, lesions (a vegades mortals) i presó pels que els protagonitzen i comporten greuges importants per a terceres persones. Per altra banda, la legislació internacional deixa molt clar que el dret de manifestació és la suma de dos drets fonamentals: a la llibertat d'expressió i de reunió pacífica, i això evidentment no inclou ni destrosses ni agressions a les forces d'ordre públic.
El que sí que contempla la Declaració Universal dels Drets Humans és el suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l'opressió, només (atenció!) quan aquesta sigui la opció darrera i única.
I què es pot fer, des del poder, per evitar o apaivagar aquesta mena d'incidents? D'entrada, comptar amb un sistema de contenció (policia) centrat en minimitzar danys i no en alimentar l'espiral d'enfrontament. I per altra ?i per mi la clau de tot plegat? uns governants i un marc democràtic àgils, flexibles i adaptatius, capaços d'avançar-se a la societat i de donar resposta a les seves demandes abans que la paciència col·lectiva arribi al límit.
