L'editorial Flâneur està editant en català l'obra de WG Sebald, un dels darrers grans autors de la literatura europea. Anagrama, i abans Debate, havien traslladat al castellà les singulars peces de l'autor alemany, i Edicions 62 havia traduït «Els emigrats», una de les obres mestres de la producció sebaldiana. De fet, totes les seves novel·les (?) tenen l'aroma de les grans peces sòbries i intemporals, que es degusten lentament, frase a frase, paràgraf a paràgraf. «Austerlitz» i «Els anells de Saturn» són els nous títols que Flâneur posa a l'abast del lector català.

En cadascun dels títols de Sebald hi ha certa passió pels detalls que transcendeixen l'espai i el temps en què han estat concebuts o percebuts. Hi ha un entusiasme per descriure llocs i persones i de vincular-los al conjunt de la història. Tot és també el que sobreïx de si mateix, perquè els vincles entre les coses no són efímers, sinó que romanen latents esperant l'observador que en descrigui el sentit.

I la destrucció. Un tema central en Sebald. No només dels llocs físics, que desapareixen i es transformen deixant rere seu una estela de records dolorosos perquè fan el passat inaccessible, sinó també de les vides que passen i que sempre han de lamentar la fugacitat però també la tragèdia, la matèria de què està feta la nostra espècie. En Sebald el present és el moment que val, el que no ha de retre compte de les coses passades ni ha de preocupar-se de l'esdevenir. Darrera queden les coses que moren, que es transfiguren fins a fer-los irrecognoscibles. Ens alimentem, com sangoneres, de la vida que hem deixat allà, de les possibilitats que no han arribat a acomplir-se, de les eleccions que hem fet i de les que lamentem no haver fet. Viure com una forma de sobreviure a la destrucció natural, al temps, a l'anorreament de les possibilitats decidides.

L'holocaust és el paradigma d'aquesta comprensió de la vida. Austerlitz, el protagonista de la novel·la (?) que du el seu nom, esgarrapa en els intersticis de la seva memòria per trobar una resposta no només a l'horror majúscul sinó, sobretot, a la seva empremta en les vides minúscules.

Què podem aprendre de Sebald? Potser la consciència d'un present des del qual podem raonar sobre els temps i els llocs d'on venim. Potser la certesa que rere nostre hi ha una boira densa que en diem història però que és alhora el magma del qual s'eleven tots els nostres malsons. Som el que som avui i aquí.