Des del passat 16 de febrer, que els carrers de les nostres viles s'agiten amb joves cremats, que necessiten expressar la seva ràbia i indignació. No n'hi ha per menys. No es tracta només de l'empresonament del raper Hasél. No es tracta únicament de la precària situació laboral i d'habitatge en la que es troben la majoria. Ni tan sols és pel contant retrocés democràtic que anem acumulant els darrers anys. És que en tenen el pap ple. De tot, i de nosaltres.
Com no podia ser d'altra manera, menys encara en aquest país poc avesat a la reflexió i a l'autocrítica, la majoria dels adults només saben veure aldarulls i desperfectes en el mobiliari urbà. Perdó? De cop, a tots els que els rellisca que hi hagi un galtes a Abu Dabi que ens costa uns milers d'euros al mes (no podem saber quants, perquè és un secret d'estat!), els aclapara el cost públic d'una poca desena de contenidors cremats. Doncs des del meu punt de vista, pocs són encara, per tot el que representen i reivindiquen.
Els nostres joves ja han vist l'efecte de sortir al carrer amb les mans alçades, fent silenci en nom de la pau i la convivència, o repartint lliris: Es va cosir a puntades de peus els seus avis i àvies. Seria més elegant, segur, que sortissin amb pancartes que resessin un «n'estem tips», o un «comencem a estar una mica disconformes». I al final de la jornada, al capvespre amb el toc de queda actual, poder comprovar que els carrers estan nets com una patena. Ni un paper a terra! I això faria omplir d'orgull a més d'un. Però no pot ser. Em sap greu. Per sort la joventut comporta el coratge, la valentia, l'atreviment i la revolta que cal a cada temps, a cada revolució, a cada canvi. La pancarta preocupant, i que sí que he pogut llegir que portaven aquests dies deia un «ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix de res».
Deixem que siguin ells, i no nosaltres, els que decideixin la magnitud de la malaltia social i democràtica que vivim. I que decideixin reaccionar-hi de la forma que els sembli proporcional, i necessària. Al cap i a la fi, el futur els pertany. I aquesta manera de prendre els carrers de les nostres ciutats és una forma clara de reivindicació que el volen ben seu, i lliure (molt els pesi a alguns).
Pel que fa als meus impostos, pagaré gustosament els bancs i contenidors cremats que calguin; si va bé, me'ls descompten del que ara dec pagar en «daiquiris» al campechano, o a la llista interminable d'altres absurditats que financen.
Encapçalem rànquings d'artistes empresonats per expressar-se lliurement, les pitjors dades d'atur i de precarietat laboral entre els joves, males puntuacions en educació, una sanitat que era exemplar iniciant una caiguda lliure... I el problema són els joves que estan causant aldarulls al carrer? Podríem entrar en un debat complex i ampli, sobre els diferents perfils i motivacions dels manifestants, sobre l'actuació policial i un llarg etcètera. En podem parlar un altre dia, perquè no és gens senzill. Avui, només volia oferir-los un espai per dir-los que, sort en tenim d'ells, que no es conformen, no callen i no acaten. Perquè mentre Hasél és a la presó, grups neonazis espanyols poden ventar-se lliurement pels nostres carrers, dient barbaritats, sense ni despentinar-se. Pocs contenidors cremats.
