Manllevo parcialment una reflexió que la companya Susana Paz llançava en aquest mateix espai ara fa poc més d'un mes, en un article que titulava «No m'hi acostumo». Darrera d'aquesta afirmació, detallava un breu però concís llistat de situacions diàries que fins fa un any semblaven improbables, però que la pandèmia ha transformat (perquè no hi ha més remei) en resignades quotidianitats. Deia que em feia parcialment meva aquella reflexió (ben segur molt més ben exposada per la Susana en aquell article del 15 de gener, que els convido a recuperar i rellegir) perquè del seu llistat m'agafo a un dels impactes, carències o anomalies conseqüència de la covid-19 que enumerava. Entre les diverses situacions de la mal anomenada nova normalitat que ella expressava que la tenien trasbalsada, em va fer pensar especialment quan deia que no s'acostumava «a no tenir plans i a no poder-los pensar». Certament, la pandèmia de la covid-19, però molt especialment el marc d'excepcionalitat que ha obligat a posar en pràctica per intentar-la frenar, ens ha capgirat el present, però també ens ha trastocat, i fins i tot retallat, el futur immediat. Alhora, però, ens ha fet veure que, en aquest sentit, som uns privilegiats quan vivim una situació de plena normalitat que tots confiem recuperar. Persones que, si disposem d'allò que avis i pares ens van repetir com un mantra com a pal de paller vital (salut i feina), vivim en una societat prou avançada com perquè els plans de futur ens marquin tant o fins i tot més que el present. Vivim al dia, però amb la ment sovint més posada en el demà, l'endemà, i el demà de l'endemà. Som, els d'aquest primer mon, una societat que (fent ús d'una de les horribles paraules de moda) ens agendem constantment. La realitat present i els plans de futur conviuen en paral·lel. Per aquest motiu, ara que la pandèmia ens ha obligat a acotar el nostre pensament al que farem ara mateix i en els moments immediats, ens sentim encapsulats, oprimits, escapçats. És un d'aquells valors que, de veritat, aquesta experiència ens hauria de fer apreciar en tota la seva magnitud. Posats a fer, es faig meu també el final de l'article de la Susana Paz (amb un canvi de data): «som a 25 de febrer i tot està per fer. Però serà possible?». I hi afegeixo: només aquest futur que ara se'ns fa tan costerut i angoixant no poder programar té la resposta. Ho veurem quan sigui present.