Provin d'anar al seu súper habitual o a qualsevol altre a prop de casa. Intentin fer la compra per a tres o quatre dies amb productes disponibles sense plàstic als embolcalls o en qualsevol presentació. El peix vindrà en una safata de PVC, la fruita amb unes bosses de polímers, biodegradables o no, però tot d'aquest material. I els fruits secs, la carn, els dolços i el menjar per a vegans. Així, fins a l'últim envàs de sabó dins d'una ampolla acolorida. Amb el carro ple de polietilens, a la caixa cobraran (per llei) l'última saca requerida per omplir-la amb els envasats tòxics adquirits. Jo he intentat prendre només articles «lliures de termoplàstics» i equival a passar quasi gana, no poder netejar ni els plats ni ensabonar-me a la dutxa.

Gósol, el llogarret pirinenc al peu del Pedraforca, no té un lloc on dipositar la brossa que genera. Hi acudeix una vegada al mes una unitat mòbil de recollida. Mentrestant, els residus campen en un centre de traspàs de deixalles sense control. L'alcalde, fart del mal ús, ha amenaçat de tancar el servei. Si m'acompanyen carreteres avall en un viatge virtual, arribarem a Cercs, on volien (en passat) fer-hi una incineradora per cremar-hi residus. Ho han endevinat, d'origen plàstic. La mala execució en la presentació del projecte i l'oposició veïnal l'han enterrat abans de néixer.

A Copenhaguen, en tenen una, té un nom menys galdós, l'aspecte és curull i la llarga teulada és una sinuosa pista d'esquí. I els danesos ben feliços amb aquesta instal·lació. El nou polígon d'Olvan, a punt per oferir la primera fase de parcel·les per als emprenedors que es vulguin embolicar, podria acollir com a primera activitat un centre de tractament de residus (plàstics també) i de compostatge (pudors assegurades). Cada matí, uns camions carregats de brossa compactada mostren uns penjolls llefiscosos i van perdent voliaines de material artificial (restes de tots nosaltres sense excepció) tot discorrent carreteres avall del Berguedà i del Bages amb destí a algun abocador del Vallès, on, a canvi d'un cànon, accepten els detritus d'altres. És un dir, perquè és segur que si els veïns més propers ho sabessin, demanarien consell als de la plataforma antiincineradora per constituir-ne una.

Els residus covidians provinents de botellots s'acumulen al parc de l'Agulla, a diverses àrees industrials i en certs carrers. Després de consumir-hi alcohol dolent, tot queda per terra. El vidre de les ampolles i l'alumini de les llaunes són materials reciclables, però, un cop més, totes les bosses amb nanses de policlorur de vinil són brolla que acabarà algun dia a la gegantina illa artificial multicolor en creixement diari al Pacífic. I allà quedaran per varis segles.

La porqueria s'ha de minimitzar a l'hora de produir-la, abans d'arribar al consumidor i fer-lo sentir culpable per usar-la. Cal processar-se fins a desaparèixer o reciclar-la per tornar-la convertida en nous utensilis. Crear-la és nociu per als humans, però quedar-se només en el discurs acusador és infantil. I poc útil.