El presentador de notícies Howard Beale va dir que se suïcidaria, que es volaria el cap en directe al proper programa, perquè la cadena per la que treballava el retirava degut a la baixada d'audiència. El nombre d'espectadors es va disparar i, el dia que s'havia de treure la vida davant les càmeres, els propietaris de la cadena el van deixar sortir a plató davant les elevadíssimes dades d'audiència. Així comença la pel·lícula Network, guanyadora de quatre premis Oscar i que es va estrenar el 1976. Quan encara havia d'arribar l'era digital i faltaven dècades per la irrupció de les xarxes socials, el film plantejava debats molt similars als que hi ha ara al voltant del poder dels mitjans, el malestar social, la pèrdua de drets i la falta de perspectives de futur. No els faré spoiler, però el presentador, interpretat per l'actor Peter Finch, va convidar els espectadors, amb un discurs encoratjador, a sortir al balcó i cridar «estic molt fart i no ho vull seguir aguantant!». Milers de televidents ho van fer de bon grat. La pel·lícula també parla de la desconnexió dels ciutadans de la realitat, i de com la televisió s'havia convertit en un potencial agent socialitzador. Si l'oscaritzat film ja parlava d'un malestar social, avui dia segurament el descontentament s'ha multiplicat per deu. Raons no en falten, i és que des d'abans del 2008 s'estan accentuant les desigualtats socials i s'estén la precarietat. Tinc la sensació, però, que les lectures de molts ciutadans sobre l'actualitat i les respostes als problemes -ja sigui ocupant el Capitoli, cremant contenidors o mantenint una actitud passiva- són fruit d'una nova manera d'assimilar què passa al món en comptes d'una anàlisi crítica de la societat. Precisament, el flamant director de RTVE, José Manuel Pérez Tornero, ha escrit recentment un llibre que tracta les bombolles mediàtiques, La gran mediatización, el tsunami que expropia nuestras vidas. Tornero explica que la funció de les bombolles «és reduir la complexitat del món que ens envolta disminuint la quantitat d'informació que processem per evitar, així, la pertorbació psicològica que la complexitat ens podria ocasionar» i afegeix que així es va «construint un món artificial i divers en el qual refugiar-nos psicològicament». Cadascú viu a la seva realitat. Ens apuntem a les bombolles, encara que siguin en gran part un món virtual, per pertànyer a una tribu, davant la solitud i la desafecció envers la mateixa realitat, i premiem amb likes i fem virals comentaris amb la falsa sensació que tenim criteri propi. Un camp abonat per als totalitarismes.