Festa de la Llum a banda, aquesta setmana seria bo parlar de miracles manresans que semblava impossible pogués fer aquesta ciutat: l'un, aconseguir els diners per restaurar i exposar com cal el frontal florentí, joia gòtica de la basílica de la Seu, ocult indecentment fins que l'entitat Amics de la Seu va començar a reivindicar la seva restauració, fa un munt d'anys. No té res de sobrenatural que la Fundació La Caixa, en conveni amb la Generalitat, aporti 125.000 euros per a la restauració. La consideració miraculosa cal atribuir-la al fet d'haver fet coincidit tantes voluntats (manresanes) com eren necessàries, justament ara, en un moment de paràlisi pandèmica. Si es compleix la promesa que el 2022 estarà exposat en un lateral de la basílica, la ciutat tindrà un atractiu més per afegir a l'oferta extraordinària que suposarà la celebració dels 500 anys de l'estada d'Ignasi de Loiola a Manresa.
L'altre miracle manresà motiu de celebració aquesta setmana ha estat el 25è aniversari de la Copa del Rei guanyada pel TDK Manresa a Múrcia, enfront del poderós FC Barcelona. Com ha escrit el mestre Xavier Prunés, «Aquella copa resplendent» va ser fruit d'una feina ben feta, aplaudida arreu per l'exemple de manresanisme ben entès i practicat. Si en seria, que dos anys més tard es va guanyar la Lliga contra pronòstic i els poderosos del bàsquet estatal. Un altre miracle, doncs.
De les cròniques d'aquells dies m'ha agradat el relat de l'incident patit per un jove afeccionat manresà, a qui la Policia Nacional de Múrcia li va requisar una ikurriña que havia intercanviat amb un seguidor de Vitòria. «Déu-n'hi-do, quin valor», valorava el periodista per explicar que el manresà havia anat a la comissaria murciana per intentar recuperar la bandera requisada. No es diu si es va produir el miracle de la devolució. Tanmateix -aprofitem-ho-, en data d'avui, sabem que no li haurien pas tornada, perquè, 25 anys després, just quan Espanya proclama que és una democràcia consolidada i un estat de dret on hi hagi món, hi ha mil evidències d'involució, de persecució de la dissidència i d'imposició del relat que nega la realitat. La penúltima mostra, l'acte solemne de celebració (!?) del 40 aniversari del cop d'estat del 23-F, amb enaltiment inclòs del rei fugit, a qui historiadors, analistes, testimonis, juristes de prestigi el consideren ben enllardat en l'afer. Majoritàriament, les cròniques periodístiques només han recollit les lloances que li va dedicar el seu fill -hereu imposat en el tron per Franco- sense esmentar tanta immoralitat i impudícia com se li atribueix en la utilització del càrrec per a benefici propi.
Amb tant debat sobre la llibertat d'expressió hauria estat miraculós no parlar-ne avui.
