Afinals del març passat, quan l'explosió de casos de covid desbordava els hospitals i sotmetia els sanitaris a un terratrèmol mai vist, un alt responsable dels serveis de salut de les nostres comarques em resumia la situació amb una frase desesperada: «¡¡no és això el que ens havien dit que passaria!!». Efectivament; ni els experts ni les autoritats sanitàries no havien anunciat res de tot allò. I si algun entès ho havia pronosticat, ningú no el va voler escoltar.

Podem intentar justificar-ho. En els vint anys anteriors hi havia hagut brots d'Ebola gravíssims, però no havien sortit de l'Àfrica central; hi havia hagut l'epidèmia de SARS a Àsia i la de MERS a l'Orient Mitjà, totes dues amb una alta mortalitat, però van quedar lluny d'Europa i el virus va desaparèixer de forma gairebé espontània. I teníem molt viu el record del grip A, que el 2009 va generar una alarma mundial promoguda per l'OMS. Finalment, va resultar que el virus era molt contagiós però poc perillós, i quan es va tenir disponible una vacuna (fabricada per Novartis en un temps rècord, com les de la covid) la pandèmia ja anava de baixa. Amb aquests precedents, sumats als prejudicis occidentals sobre la Xina, s'entén que molts experts fossin reticents a fer sonar les sirenes. Però malgrat tot això pugui servir d'atenuant, diria que la veritable explicació del que ha passat és una altra. La veritable raó és que la capacitat humana per actuar racionalment és molt limitada. Molt més del que volem acceptar.

Abans que comencés la pandèmia de covid ja hi havia una muntanya de llibres advertint que la globalització, el canvi climàtic i la depredació de les selves tropicals fan gairebé inevitable que el fràgil equilibri entre els virus i els humans es descontroli. La comunitat virològica feia temps que esperava un nou 1918. Quan va esclatar el brot de Wuhan totes les dades eren a sobre la taula. Però així com durant la crisi econòmica abundaven els Niño Becerra de torn i tothom semblava trobar un plaer masoquista en sentir els pronòstics més catastròfics i mortificadors, a l'inici de la covid va ser just al revés: els Niño Becerra de la professió mèdica tenien el micro desconnectat i tothom estava delerós d'escoltar els especialistes benpensants que auguraven un gripet sense importància. Quan era el moment de tenir por de debò, el nostre pobre cervell va preferir mirar cap a una altra banda. Tones de dades van claudicar davant una idea simplíssima: aquí no pot passar. I amb això n'hi va haver prou.