La transfiguració de Jesús, revelació lluminosa dalt la muntanya, per un costat és recordança del seu baptisme i per l'altre preludi de la resurrecció. És a dir, memòria del Déu que parla i descobreix la identitat del Fill allà al Jordà, i projecte per als qui el reconeixen, el saben irreemplaçable i anhelen de compartir amb ell el pas de mort a vida.

Pere, Jaume i Joan, amb embadaliment i espant, reben un tast,?un raig? de l'inexhaurible misteri de la divinitat de l'home Jesús i contemplen aquest portentós moment d'intensificació de la seva glòria, d'exaltació de la seva humilitat.

Els deixebles, fins i tot els qui hi tenien una relació més assídua, no acabaven d'entendre que Jesús havia de morir i ressuscitar, i per això es transfigura davant d'ells: els mostra la divina humanitat i, acte seguit, torna a fer camí amb ells.

En el dia a dia damunt la terra, l'Unigènit amaga la seva condició celestial i eterna revelant, sols de manera fugaç, la seva glòria futura. Un himne del segle XIII, d'autor desconegut, diu: «Amb la faç bella i resplendent / Jesús, el Crist, declara avui / quina serà l'honor dels fills / quan fruiran del goig de Déu» (traducció del llatí al català de Mn. Josep M. Bellpuig).

La Transfiguració és un esdeveniment singular que vol respondre a la veritable identitat de Jesús. La veu del núvol estant («Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo») parla de la naturalesa divina i humana del Fill i, a més, insta els seus seguidors a estar atents a la seva paraula. En la Bíblia, el motiu del núvol va sempre agermanat amb el de la presència de Déu.

Mirar enlaire, mirar vers l'infinit, vol dir fer-ho més enllà de tot límit assignable, però també significa alçar la mirada vers l'última certesa, la promesa que Déu transformarà la nostra pròpia vida a semblança del seu ésser transfigurat. Cal, naturalment, creure, per la fe, en aquest poder diví de passar d'una forma a una altra, imaginant ja ara una nova manera de veure i entendre la realitat de les coses i del món. Per això el poeta Joan Maragall, en el seu conegudíssim Cant espiritual, sentint-se gelós dels ulls, del rostre, del cos i del cor que el Senyor li havia donat, demanava que quan se li acluquessin els ulls humans li n'obrís «uns altres de més grans per contemplar» la seva «faç immensa».

Si la Transfiguració anticipa la mort de Jesús, també deixa entreveure que la mort -la seva i la nostra- no tindrà l'última paraula, perquè la resurrecció del Fill de l'home inaugura una nova Vida més enllà de les nostres coordenades d'espai i temps. La mort entesa, doncs, com el dies natalis en què atenyem la felicitat i la immortalitat.

Acostumats a anar marxant terrús-terrús per aquest món, convé que elevem el cor i alcem la mirada vers ideals nobles i que renovem la nostra responsabilitat baptismal.

En Jesús transfigurat hi podem descobrir el significat transcendent d'aquest món nostre i de nosaltres mateixos.