Governar no és fàcil, però hi ajuda que la gent se senti escoltada, fins i tot quan no se li dona la raó. Una mateixa iniciativa pot transitar plàcidament o aixecar una gran tempesta segons com es comunica. De casos n'hi ha a cabassos, i un exemple actual és la reacció al projecte d'allargar i soterrar la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat al centre de Manresa. Les entitats consultades per aquest diari lamenten que s'hagi fet públic sense que els hagin demanat opinió abans de fer voltar les campanes. De vuit organitzacions de la societat civil entrevistades, només el representant d'una d'elles evita criticar la manca de debat previ, tot i que tampoc no la defensa. En la resta, el disgust és evident.
Si totes les entitats potencialment interessades participessin en un debat sobre el futur del tren al cor de la ciutat és probable que la conclusió final fos de tants caps tants barrets, atesa la notable capacitat ciutadana d'imaginar solucions urbanístiques. La dispersió de propostes legitimaria llavors l'Ajuntament i la Generalitat per fer el que ja pensaven fer, amb l'argument que algú ha de prendre les decisions perquè el futur de la ciutat no s'encalli en laberints irresolubles. En canvi, estalviar-se el debat condueix que el possible desacord amb la solució se sumi al malestar pel que es percep com una imposició.
Les administracions tenen molta feina i el seu personal ha de centrar-se a fer-la de la millor manera; els arquitectes i enginyers reben la comanda d'elaborar els millors projectes amb criteris d'eficàcia i eficiència, i els governants que els lideren han de tenir una visió àmplia i llarga de ciutat i de país. Però tots aquests esforços sempre seran més profitosos amb una bona recepció ciutadana. Els interlocutors socials agraeixen que els governants destinin hores i efectius a parlar amb ells i a debatre qualsevol cosa que els afecti, ni que sigui de passada. Fer que se sentin escoltats és la millor recompensa a la seva dedicació. No costa tant, però se n'han de tenir ganes.
