Si m'haguessin deixat escollir no hauria triat mai ni el mes de febrer ni el dia 23. L'atzar ha fet que el quarantè aniversari de l'intent fallit del cop d'estat hagi passat a formar part de la meva història familiar. Mentre desparo taula, el meu fill petit em demana si els Reis són els pares. Li dic que m'expliqui què creu ell. És una resposta evasiva, d'emergència. Una estratègia improvisada per guanyar temps a la veritat. Estic a punt de desmuntar la seva primera fake news i no hi estic preparada. Jo, avui, només esperava abraçar la rutina diària, tornar a la mateixa casa de sempre com si fos un dia qualsevol i em trobo que, fins i tot, la televisió del veí sembla que hagi fet silenci per emfatitzar el moment. Les galtes del nen han envermellit sobtadament i l'imagino divagant per un món imaginari, ple de colors, cartolines retallades i personatges resseguits a llapis. I mentre busco les paraules precises i més amoroses possibles em passa pel cap el rei emèrit vestit de militar parlant a la televisió, el tricorni del Tejero, el «todos al suelo», els meus pares escoltant la ràdio al menjador de casa, la carretera entre prats verds per la qual he circulat fa poca estona, el riu ample, el pont de pedra, el túnel mal senyalitzat, la trucada rebuda que he despatxat massa de pressa, la màgia sense cavalcada.
Em posaria a rodolar per terra i saltaria a sobre del sofà si no fos perquè s'espera de mi un comportament d'adult. Li dic la veritat. I la veritat li canvia l'expressió. I li agrada. «Ara ja estic tranquil», m'etziba com si fos gran. I ara soc jo la que no el crec. L'abraço perquè m'abraci. El consolo perquè em consoli. No hi ha dies que no comptin, per això els comptem tots. I tenim calendaris. I agendes. I efemèrides. I fem taules. I percentatges. I previsions. I fem sumes. I restes. I esperem que passi ràpid. I anhelem que no trigui tant. I desitgem que arribi la primavera. I celebrem que comenci la vacunació. I mirem l'hora per ser a casa abans de les deu. I controlem no sortir-nos del límit de la comarca. I admirem els arbres que floreixen i que ens empenyen a treure'ns mascareta i roba. I esperem amb ànsia tornar a ser lliures. I protestem en nom dels que són injustament tancats. Es compleix un any del primer cas de covid-19 a Catalunya i una filla acompanya els seus pares, tots dos malalts d'Alzheimer, a vacunar-se a un centre d'atenció primària. Tenen els braços primets i arrugats, els cossos fràgils i la mirada perduda. La infermera els parla amb delicadesa mentre la noia observa com els punxen. Un instant d'amor minúscul, històric, emocionant.
