Els canvis de cicle, en tots els aspectes de la vida, són traumàtics. Alguns són esperançadors, perquè hi ha el convenciment que s'anirà cap a millor, però d'altres són terrorífics a priori perquè fa la sensació que es poden perdre elements que durant anys ens han aportat seguretat, èxits o estabilitat.
En l'esport pot passar quan els equips han de fer passos cap al futur i deixar de banda jugadors o tècnics que han estat brillants, ídols de l'afició o, fins i tot, llegendes. Tendim a pensar, com a aficionats, que prescindir de peces tan valuoses pot ser dolent perquè recordem tot el que ens han donat, i aquí hi ha l'error. En no mirar cap al present, i sobretot cap al futur. Perquè la realitat és que tot allò segurament ja no tornarà. Llavors ens entra una sensació de culpa i imaginem que fem una mala passada a algú que gairebé era de la nostra família, que ens ha alegrat durant anys i que ens ha fet gaudir. La segona pregunta, arribats a aquest punt, és pensar si intentar que el passat torni és bo per a nosaltres... i també per a ell.
Perquè potser ens mostrem egoistes exigint a un esportista el mateix que podia fer anys enrere, quan les seves habilitats romanien intactes, es trobava en l'esplendor de la seva vida esportiva i ens ho podia donar tot. Potser ara, el millor per a ell és no rebre tanta exigència i deixar-lo en un entorn que s'adapti més a les seves necessitats actuals, ni que això signifiqui deixar de ser egoistes i apartar-lo del nostre costat. De vegades allunyar-nos d'allò que ens fa feliços és la mostra d'estimació més gran per no esborrar un bon record.
