Vicenç Llorca és un escriptor notable que ha excel·lit en gèneres diversos, com la novel·la, la poesia o l'assaig. A Simfonia de tardor, la seva darrera novel·la, Llorca aprofundeix en dos dels seus grans temes: l'amor i la creació artística. En aquesta ocasió l'obra gira a l'entorn de la música i d'un compositor, el protagonista del relat, Marc Giralt, però la poesia de Màrius Torres o la filosofia de Plató també hi són presents.

L'obra transcorre entre Girona, l'Alt Urgell i Andorra i s'estructura en quatre moviments, com si es tractés d'una simfonia, articulats en capítols breus. El volum s'inicia i es tanca amb uns textos on Llorca se serveix del personatge d'un escriptor per introduir i cloure la narració d'aquesta aventura sentimental i musical. Com se sol dir en francès, on revient toujours à ses premières amours, és a dir, sempre tornem als primers amors. I és que la nostàlgia del que hem viscut fa temps sovint ens empeny, quan percebem amb nitidesa el pas dels anys, a intentar tornar a experimentar-ho. Això és el que li succeeix a Marc Giralt quan decideix separar-se de la seva dona, deixant enrere un matrimoni sense fills amb infidelitats per les dues parts. De sobte, Emma, una violinista amb qui havien compartit un lluminós amor juvenil, reapareix a la seva vida després de la mort del seu marit i l'antic lligam reneix, com si es concedissin una segona oportunitat. Emma, però, ja té una oferta per treballar a Austràlia i no hi vol renunciar, amb la qual cosa els camins que havien confluït al cap de tants d'anys tornen a distanciar-se. Un accident d'esquí i una malaltia s'incorporaran com a factors que incidiran tant en el vincle afectiu com en el projecte creatiu al qual Marc Giralt està plenament lliurat, la Simfonia de tardor.

Vicenç Llorca fa d'aquest llibre, amb la seva prosa esplèndida («les flames vives del foc contrastaven amb la vermellor del caliu a punt de convertir-se en cendra»), una ocasió per convidar-nos a reflexionar amb ell sobre el que l'amor i l'art representen dins la nostra existència, sobre la condició que comparteixen d'aportar als nostres dies una transcendència que dignifica la condició humana.

Llorca es refereix a la música com un diàleg entre vius i morts, perquè la música de Bach o Beethoven continua commovent-nos, i parla de «compondre per comprendre», perquè, com passa amb la literatura per a un escriptor o la pintura per a un pintor, per crear, ens cal primer capbussar-nos dins de nosaltres mateixos. I sentir música, llegir un llibre o contemplar un quadre constitueixen de vegades la millor porta des d'on emprendre un viatge interior.

En una carta, Emma anota: «És com si féssim la vida més forta amb la música, com si donéssim sentit a l'univers!». I és cert que, com ja assenyalava Plotí, la música és una alta expressió de la bellesa intel·ligible, que a cops, per la seva condició abstracta, assoleix una naturalesa veritablement espiritual.