La fiscalia s'ha querellat contra el president del Parlament i part de la mesa per una resolució de fa un any i mig. És possible que tant l'acció com la data responguin a la lògica del poder judicial, regit per usos i calendaris que els profans no aconseguim entendre. Però els querellats hi veuen una determinació política, i si tenen raó caldrà pensar que una de dues: o el responsable és un independentista camuflat, o és un unionista força desorientat, que de fet nodreix el secessionisme amb l'aliment del greuge.

Qui se'n recordava, d'aquella votació sobre la monarquia? Perduda en el temps, s'havia convertit en una declaració entre tantes d'altres, precedida i seguida per desenes de pronunciaments en tribunes de tota mena. A Catalunya sempre hi ha algú exigint el referèndum i la república: tant aviat ho acorda la junta d'una penya boletaire com l'assemblea d'un club de lectura o el congrés d'un sindicat de macips, i no passa res, però quan es tracta del Parlament li cau una querella per desobediència al Tribunal Constitucional.

Si l'Estat parteix de la base que la cambra catalana no té competències per reprovar la monarquia, la resposta més astuta consisteix a ignorar les resolucions tingudes per «incompetents». Fer el sord, en el cas que la moció no superi l'estat declaratiu, o contestar amb una educada negativa quan es tradueixi en una petició oficial: «En relació amb la seva atenta missiva, i com deia un dels pròcers més coneguts del seu passat, avui no toca».

Adoptar una actitud del tipus «quina mainada més divertida» transmet seguretat i confiança alhora que desconcerta l'adversari, mentre que reaccionar amb un «vostè calli que d'això no en pot parlar» és una clara mostra d'inseguretat en les pròpies fortaleses que encoratja la part contrària.

De veritat creuen que el Parlament de Catalunya pot fer caure el règim espanyol amb una resolució sense efectes jurídics definits? Si és així, tenen un bon problema.