La notícia apareguda fa uns dies en tots els mitjans sobre les denúncies d'algunes estudiants de l'Institut del Teatre ha posat de nou damunt la taula una realitat que, malauradament, no afluixa i que no entén d'espais socials diferenciats ni d'edats ni de títols acadèmics ni de res. De l'única cosa que entén és de l'entramat que les expertes anomenen sistema de sexe-gènere. És a dir, que a les dones, per la nostra condició de biològica (sexe), se'ns atribueixen un conjunt de característiques, expectatives, valors i pautes (gènere) que generen un marc de relació entre homes i dones desigual (patriarcat).
El patriarcat és, doncs, com un virus que penetra per tot arreu i que ni les mascaretes (els famosos protocols), ni els gels hidroalcohòlics (les lleis i normes amb les quals ens hem dotat) aturen. Perquè aquesta pandèmia per ser guanyada necessita de transformacions profundes, radicals, taxatives i que han d'abastar a tots i cadascuns dels segments de la nostra societat; en definitiva, tot allò que la sociologia anomena l'espai públic i l'espai privat. Per tant, en aquest cas no necessitem una vacuna, ja que no existeix una solució única i que es pugui construir des de laboratoris o despatxos on les persones expertes en aquestes qüestions trobin una fórmula màgica. Ja m'agradaria que fos tan senzill, però no ho és. De fet, és molt més fàcil que la societat i el món venci la covid-19 o que si més no, aconsegueixi cronificar-la i, per tant, que la gent deixi de morir pel virus, que no pas trobar una «vacuna social» que impedeixi que les dones (pel fet de ser dones, ja veus tu) continuem patint situacions abusives de poder i control que impliquen unes relacions desiguals de dominació que, massa vegades, no només no es qüestionen sinó que les veiem com a «normals». De tant en tant, afortunadament cada vegada menys sovint, alguna o algunes dones denuncien en veu alta i clara situacions de totes totes inacceptables, més enllà que puguin ser legals o no, perquè que un professor «surti» amb una alumna no és delicte; però, és clar que parlem d'una relació de no iguals i en la que, a més, conflueixen expectatives, promeses d'una carrera prometedora... La denúncia és, sens dubte, un pas endavant, ja que permet visualitzar una realitat que no és fàcil de veure, perquè la tenim tan interioritzada i assimilada que donem per normals o lògics fets que no ho són.
Ara bé, la denuncia és un pas més per començar a trencar amb el món que donem per descomptat, però de cap manera no implica en ella mateixa cap solució. Em refereixo que això seria com afirmar que pel fet que tinguem policies (ara que aquests dies en parlem tant) no hi haurà delictes. Les denúncies són l'única manera de fer aflorar una realitat que no només es troba al món de la cultura. El que aquests dies llegim passa al món de l'esport (recordeu el cas Nassar, per exemple), o a la política (recordem el cas de la CUP o el de Junts, per citar-ne alguns de recents) però també hi són (seguríssim) a l'àmbit de l'economia, a la família, en els grups d'amics, a l'escola, als consell d'administració (i potser al de ministres). La denúncia ens permet només poder començar a quantificar totes i cadascuna de les víctimes que aquestes dinàmiques generen, que són moltíssimes, però les solucions es troben en una altra banda. Però això queda pendent per a algun altre article.
