Són moltes les raons que tenen els joves per mobilitzar-se, organitzar-se i lluitar pel seu futur ple d'incerteses. Cap d'elles, però, dona legitimitat als que fan servir l'espai públic de forma irresponsable, violenta i sense escrúpols. Cap d'elles serveix per donar empara o justificació als estralls que causen ni als perills que creen. Hi ha poderoses raons ètiques i tàctiques que hauríem d'impedir aquests tipus d'actuacions.

Incorporar accions d'insurrecció violenta dins dels esquemes habituals de la necessària mobilització social contra els abusos i/o violències del sistema, crea dinàmiques d'acció i reacció que poden acabar destruint l'entramat de lleis, normes, confiances i afectes que proporcionen l'espai vital on es desenvolupa, encara que sigui amb limitacions, la llibertat de la gent. Sovint la violència contra el sistema només serveix per afegir més violència al sistema. I no s'ha de descartar que sigui precisament aquest, l'objectiu d'aquells i aquelles que aquests darrers dies han incendiat el centre de Barcelona.

Creure que la violència és un ingredient necessari per al canvi social, es anar contra el mateix sentit de la història. El cert és que la transformació de la política mitjançant l'ús de la força ha anat perdent atractiu a tot arreu. Les raons són diverses: canvis culturals profunds, d'ordre civilitzatori, empenyen cap a l'eliminació de la violència que havia estat habitual en altres èpoques. Però probablement, és l'enfortiment dels estats en termes de control del territori el factor que més ha incidit en aquesta evolució; de forma inversament proporcional a la fortalesa dels estats, resulta cada vegada menys atractiva la possibilitat d'un desafiament violent. Posats a repartir bufetades, els estats sempre tindran més mitjans i més poderosos.

D'altra banda, quan s'arriben a tenir determinats nivells de vida, propis dels països occidentals, l'horitzó d'una possible millora per la via de l'acció violenta de les masses es torna cada vegada més improbable. Dit en llenguatge economicista, la utilitat marginal de l'ús d'un major nivell de violència social disminueix a mesura que una persona puja el seu nivell de renda. Les persones, en general, som perfectament conscients que el funcionament social, per defectuós que sigui, sempre pot empitjorar, ja que depèn d'un fràgil i alhora complex entramat institucional que, si s'altera bruscament, pot produir resultats imprevistos. L'alternativa insurreccional a l'actual sistema és més probable que acabi sent una vall de llàgrimes, que no pas una Arcàdia feliç.

En resum, la violència política resulta clarament disfuncional per solucionar els problemes reals existents. De fet, ni la ràbia ni la por són camins que ens portin a millorar la situació. Son dues reaccions antagòniques d'impotència col·lectiva que s'alimenten l'una a l'altra. La ràbia d'alguns fa créixer la por dels altres i viceversa i ens deixa sense alternatives davant la qüestió que realment importa: la imperiosa necessitat d'obrir pas dignament a les generacions joves.