Després de prendre's quinze mesos per pensar-s'ho, justament ara, la fiscalia s'ha querellat contra el president del Parlament i els membres de la Mesa per haver permès que la cambra catalana votés resolucions sobre l'autodeterminació i sobre la monarquia. Els acusa d'un presumpte delicte de desobediència.

Així, en la brevetat d'un paràgraf com aquest correm el risc de normalitzar, com si no passés res, un atemptat d'una enorme magnitud contra el nostre sistema parlamentari. Es pretén, una vegada més, assenyalar a una cambra legislativa quins són els temes que pot tractar i quins no. És a dir, es vol que el Parlament de Catalunya no tingui la possibilitat de debatre i aprovar resolucions sobre qualsevol tema que sigui d'interès per als ciutadans de Catalunya. I, naturalment, es pretén que alguna «autoritat superior» dicti quins són aquests temes «prohibits». En conclusió, hi ha una voluntat sistemàtica de convertir la nostra cambra en una assemblea de pa sucat amb oli, en un simulacre de Parlament.

Davant d'aquest intent, els partits que ja hi estan d'acord, els que troben molt bé que se censurin els posicionaments incòmodes del Parlament, s'han limitat a dir que ells ja havien advertit que era previsible la querella del fiscal. O sigui: no entren en el debat sobre el fons de la qüestió, sinó que es limiten a acceptar i a abonar les restriccions que es van imposant de manera gradual. Per a ells, l'important no és el contingut d'allò que es debat a la cambra catalana sinó obeir disciplinadament una greu limitació del nostre sistema parlamentari.

Com sempre, la gravetat de l'acusació fiscal s'ha acompanyat de l'anècdota histriònica que no pot faltar en aquests casos. Segons va posar de manifest el diputat de Junts x Catalunya, Alonso Cuevillas, el Parlament de Cantàbria sí que va poder debatre en el seu ple sobre la monarquia. La diferència és que allí va ser per aprovar una moció favorable a la casa reial... Que se sàpiga, la fiscalia no ha interposat cap querella ni contra el president ni contra la mesa: és el que se'n diu la igualtat davant la llei...

Tornant al fons de la qüestió, en aquesta actitud repressora de la fiscalia no està en joc només la facultat del Parlament de poder parlar sobre el que consideri pertinent. La qüestió real és si s'accepta o no que Catalunya és un subjecte polític que, fins i tot dintre el marc autonòmic espanyol, té reconeguda una identitat nacional (allò de les «nacionalidades y regiones» de la constitució de 1978). En els darrers anys, hem anat veient com aquesta visió plurinacional s'ha anat reduint en la legislació i en la jurisprudència espanyola. I la cosa s'ha accentuat, com ja podíem esperar, davant la insistència catalana de votar resolucions i mocions que no agraden als poders profunds de l'estat. Aquest és el límit, la línia vermella que s'ha anat instaurant i que no volen que sigui traspassada. Continua doncs la dinàmica que va engegar José M. Aznar i que encara s'accelera, una dinàmica que fa que, a la vista del gir regressiu que s'ha anat imposant, molts catalans considerin que el pacte constitucional de 1978 ja ha perdut tota la seva vigència.